Professora de pintura a l’Escola Sagrada Família d’Escaldes-Engordany, Amida i a l’Associació de pares de l’escola francesa de la Massana. Prolífica artista –pintora, ceramista, escultora i muralista– va participar recentment a la mostra dels Jardins d’Art, treballs visuals amb format de mercat, que van acollir les places i carrers de la parròquia d’Ordino fa uns dies. Autora de l’escultura de bronze Tardejant exposada a la plaça Fiter i Rosell, l’artista escaldenca és coneguda, també, per les seves exposicions en diferents sales del país, tant individuals com col·lectives.
–Quin pòsit es va deixar el ‘Jardins d’Art’?
–Van ser uns dies molt agradables. La gent va exposar coses molt xules i es respirava un molt bon ambient . Hi va haver molta col·laboració per part de tots, em vaig trobar molt còmode i la iniciativa la trobo sensacional perquè, per exemple, la gent que pujava a Ordino de visita i per casualitat es trobava amb aquest sorpresa artística.
–Què va voler expressar amb la seva proposta?
–Pretenia tenir un to reivindicatiu. Era un oli que representava un bosc i vaig posar escombraries i objectes de deixalleria amb la intenció que a la gent els hi costés entrar. És una crítica social per adonar-nos que els boscos s’han de netejar cada any.
–El bosc és important en les seves creacions.
–Sempre acostumo a introduir alguna connotació del bosc, però ara he fet una sèrie. Sóc molt de bosc i m’agrada sentir-me a dintre d’ell, com al seu interior.
–Què vol transmetre?
–M’agrada deformar la realitat i trobo que és la forma més subjectiva d’expressar les meves emocions. La naturalesa, l’home, el bosc, tot ho he deformat alguna vegada dintre d’unes possibilitats, evidentment. Les meves prioritats sempre són els sentiments i l’estat anímic de les coses. En definitiva, busco la deformació artística perquè em permet expressar millor els sentiments i capto millor i d’una forma més visible allò que veig i que sento. Busco la descripció de la realitat en tota la temàtica de la soledat, la preocupació per la vida, l’angoixa, els diferents estats anímics i és per captar aquest pensament.
–Cada disciplina li aporta coses diferents?
–Sí, de fet en cadascuna d’elles intento buscar petites coses diferents. Crec que no acaba igual la ceràmica que l’escultura, per exemple. Si tingués una sola disciplina sí que potser buscaria captar-ho tot, però intento buscar variacions. Per exemple, el paisatge de bosc no el tractaria mai amb una escultura o una ceràmica. Cada tècnica em facilita un pensament diferent.
–Ha pogut veure coses de l’Andorra Land Art?
–Encara no he vist molta cosa, però també és una iniciativa excel·lent. La llàstima és que m’han dit que les obres les treuen un cop acabi el festival, que dura un mes. Estaria molt bé que algunes obres es poguessin quedar i, a la llarga, tinguéssim un patrimoni artístic important. La gent respon molt bé i trobo que això és interessant i que dóna prestigi al país.
– Quins projectes té?
–Ara tinc dos quadres per acabar d’aquest cicle de boscos i tinc moltes ganes de tornar a tocar l’escultura. M’atrau fer alguna cosa al voltant dels set pecats capitals, però no és més que una idea. Ja veurem.
–L’artista neix o es fa?
–Una mica les dues coses. El talent s’ha de treballar. Hi ha d’haver una predisposició, però sense treballar darrera no es fa res,
–Quin referent artístic té?
–Molts! Per exemple Kandinsky, VanGogh o Paul Klee. També m’encanta l’escultor Chen Wenling.
–Creu que a Andorra es valora la feina dels artistes?
–Crec que no, sincerament. Penso que no s’arriba a valorar justament la feina que fem i el que costa.
