«Quan arribes a sentir-te lliure és una sensació brutal, però cal patir per arribar fins allà». L’esforç, el sacrifici, el treball i, sobretot, la voluntat de superació, de lluitar contra un mateix i contra les limitacions del propi cos, són alguns dels secrets per aconseguir sentir la llibertat. O, com a mínim, això és el que pensen la Meritxell Rabassa i el Pere Vilarrubla, els dos únics acròbates aèries que treballen amb teles i que viuen a Andorra. Ella, nascuda al Principat, fa més de cinc anys que va decidir que també volia tocar el cel amb la mà. Ell, de la Seu d’Urgell però actualment vivint i treballant al Principat, en fa tres que ha trobat una afició que «tant de bo pugui seguir practicant la resta de la meva vida». És d’envejar la passió amb la que parlen de les acrobàcies tot i reconèixer que no és fàcil començar.
Vilarrubla explica que «és complex, pot ser dolorós i dur». Però no dubta en assegurar que «crea addicció, és un repte constant i genera un satisfacció personal increïble». Mentre que Rabassa oblida ràpidament les lesions per les ganes de tornar a jugar amb les seves teles.
Peus a terra
Per paradoxal que sembli, els dos joves viuen tocant amb els peus a terra, perquè segons Rabassa «si et marques objectius molt alts, acabes patint. I jo ho vull gaudir, amb calma, esperant el que vagi sortint». Això sí, esperant però entrenant quatre dies a la setmana –tot i que reconeix que temps endarrera havia arribat a fer-ho sis vegades, descansant només un dia–.
És un món diferent, alguns els consideren «marcians» quan expliquen el que fan i quina és la seva passió. Per aquest motiu sovint és difícil rebre ajudes i aconseguir trobar espais per entrenar. Rabassa, per sort, ha comptat amb l’ajuda dels seus oncles, encara que li ha tocat muntar-se el seu espai en un lloc, si més no, poc comú per aquestes coses. El fet de tenir una família d’agricultors li ha permès disposar d’un assecador de tabac on, a poc a poc, ha anat sumant material fins a tenir un espai digne d’admirar i que s’ha convertit en punt de trobada per aquells als qui pica el cuquet i tenen ganes de posar-se a prova. Reconeix, però, que durant els dos hiverns que ha passat allà el fred ha arribat a ser en algun moment insuportable. A més de les dues teles, Rabassa també hi té un trapezi –disciplina que practica també des de fa cinc anys– i una corda. Ara ha aconseguit que Innú li cedeixi un espai i fins i tot un matalàs nou «immens i gruixut», tot un pas endavant.
Vilarrubla, per la seva part, no aspira a ser un professional de les acrobàcies, tot i que ho viu i ho transmet amb una intensitat admirable. Tot i que ho practica a un nivell amateur, se sorprèn del que ha arribat a aconseguir i els objectius que ha anat superant en aquests tres anys. Ell segueix anat dos cops per setmana a la Seu per fer classes dirigides per una altra acròbata coneguda al país: Maria Grau. Allà sí que tenen la sort de poder gaudir d’un espai cedit per l’Ajuntament, tot i que practicar al poliesportiu sense tot el material necessari els ha portat a plantejar-se crear una associació pròpia per millorar les condicions.
El Circ, l’Art i Andorra
Per desgràcia, fins i tot dins l’art –ja menyspreat de sèrie en la majoria d’ocasions– hi ha algunes vessants que reben encara menys reconeixement. I una d’elles és, sense dubte, el circ. No ens referim al Cirque du Soleil, creadors sense dubte del circ contemporani i que mereixen el reconeixement que reben arreu. Potser seria una opció invertir els diners que destina el Principat en muntar un festival de circ contemporàni perquè seria, probablement, el més gran d’Europa i fomentaria la creació contemporània també dins el país.
Tampoc serveix, sembla, d’aval suficient el recorregut de Rabassa que ha actuat de forma continuada a espais com Caldea, a les Nits sense paraules de la Massana i fins i tot al CCCB de la capital catalana, per tenir un espai on ensenyar una modalitat que «està molt de moda a llocs com Barcelona, amb desenes d’escoles i de practicants». Ara, dues veus tenen més força que una. El que falta és perdre la por, igual que la perden els acròbates quan toquen el cel amb la mà.
