Abans de l’entrevista, abans de traure la gravadora, Rui Alberto Faria da Costa –Rui Costa, Póvoa de Varzim, 5 d’octubre de 1986– pedala tornant a Andorra des de la Seu d’Urgell i recorda a meitat de la conversa, mentre parla de ciclisme, Tiaguinho, un nen que va patir un càncer i amb el qual va pujar al podi a Suïssa, en una de les edicions en què ha guanyat aquesta volta ciclista. El té en el record, i és un detall de la personalitat d’aquest professional del Lampre-Merida que va ser campió del món el 2013 guanyant en la mateixa línia de meta a un altre resident, Joaquim Purito Rodríguez. Tots dos mantenen una bona relació, explica mentre arribem al Prat del Roure, on comencen les preguntes.
–Es va iniciar en l’atletisme i als tretze anys va canviar al ciclisme, com va anar això?
–Estava en un equip del poble on vivia, però el meu pare era un aficionat al ciclisme i sempre agafava la bici tots els diumenges. Un dia va sorgir un equip de ciclisme en el poble del costat i el meu pare no va perdre l’ocasió d’apuntar-me. Per a un nen anar en bici crec que ho és tot, perquè és una llibertat enorme, i regalar-li una bici, imagina’t. El meu pare no va poder ser professional perquè va haver d’ajudar en el camp a la família, però el meu germà i jo sí que vam poder.
–El seu germà Mario també corre.
–Sí, va entrar l’any passat en el meu equip i de moment va tot bé.
–Quan vostè va guanyar el Campionat del Món al 2013 va dir que els dies tenien 10 hores. ¿Quantes en té ara?
–Ara més (riu). Aquells dies van ser de molta emoció i alegria i no estava acostumat a viure amb tant d’enrenou. Ets campió del món i la gent et truca més per fer de tot, entrevistes, publicitat, la tele… vas d’un costat a un altre. Va arribar un punt que els dies eren molt curts. Però van ser dies molt bonics.
–Com va ser l’any amb el mallot de campió del món?
–Crec que m’he donat compte gairebé al final del regnat. Jo vaig voler ser el mateix corredor, no vaig abaixar els braços, volia continuar fent resultats. Vaig aconseguir menys victòries però vaig revalidar el títol de la Volta a Suïssa, segon en París-Niza, tercer a Romandia, tercer també en Lombardia. Tot i obtenir menys victòries vaig fer més podis. I vaig ser quart del rànquing mundial, la qual cosa és sinònim de regularitat.
–Va trencar amb el malefici del mallot multicolor, que es diu que qui el porta no guanya.
–No és tant així, sinó que és complicat guanyar, i és complicat també ser campió del món perquè has d’elegir molt bé. Tens menys temps al dia i has d’entrenar però també descansar. Si no pots descansar, no et donarà la mateixa confiança i força en carrera. No és el malefici, sinó que has d’aplicar-te més, estar més centrat encara i més professional. En el meu any crec que he sigut un professional, donant sempre el màxim que tinc.
–Quin tipus de corredor diria que és? Continua sent un tot-terreny?
–La veritat és que fins ara les carreres que em van millor i en les que puc lluitar són les d’una setmana i les d’un dia. Però en les carreres grans també em veig bé. L’any passat en la primera setmana al Tour estava entre els 10 primers i em quedo amb això. Després vaig caure malalt amb una bronquitopulmonia i ja no vaig poder seguir endavant.
–I aquest any canvia el calendari, perquè no fa la Volta a Suïssa, on ha guanyat la general en tres ocasions (2012, 2013 i 2014), sinó que va a la Dauphiné Libéré amb tots els ‘galgos’ que també seran al Tour de França.
–Sí, aquest any la segona part és així. En Dauphiné veurem com estic. Tots els anys he fet altitud en Serra Nevada i ara ho faré a Soldeu. Daupihiné serà per veure la meva condició de cara al Tour.
–Ara acaba d’arribar de competir al Tour de Romandia, on en les tres primeres etapes en línia se’l va veure lluitant fins i tot en l’sprint final. Com es troba de forma de cara a les pròximes setmanes d’entrenaments i Dauphiné?
–Ja venia amb una bona condició des del País Basc. Després les clàssiques i Romandia. Són moltes setmanes però a les clàssiques vaig anar bé i vaig poder lluitar, i ser 7è en el País Basc és un bon lloc. A Romandia em va faltar un dia, que no vaig rendir bé, però ara ja he pogut descansar i ara a preparar el que queda.
–Ara ha canviat la residència a Suïssa per l’andorrana, on hi ha una gran comunitat de portuguesos.
–L’afició de bici a Andorra és enorme, la veritat. Sempre que surto a entrenar veig molta gent rodant. Hi ha cultura de ciclisme aquí i d’altres esports. Pel que fa a la població portuguesa és espectacular perquè és com ser a casa, és com si estigués a Portugal, perquè vagi on vagi hi ha un portuguès i és una particularitat d’Andorra, molt diferent a Suïssa, on també hi ha cada vegada més portuguesos.
–I el reconeixen pel carrer?
–Sí, a més jo sóc bastant de saludar, i la gent em coneix.
–Com porta que el seu país l’hagi nomenat tres vegades el millor esportista de l’any, superant a Cristiano Ronaldo?
–El més important per a mi és la votació, perquè la gent truca per telèfon i el que em fa content és que la gent de veritat mira el meu esport i el que faig. És molt gratificant.
–I entenc que en ciclisme si guanya un Campionat del Món li canvia la vida, però també una etapa del Tour, i vostè abans de Florència en va vèncer tres a França.
–És diferent. El títol del Mundial et dóna un mallot i és un símbol del número u del món… mira, se’m posen els pèls de punta ara… i… uf, després guanyar en el Tour és espectacular, perquè és la carrera més vista en el món.
–De les tres etapes, en totes arribava sol a meta, però d’alguna d’elles tindrà un record especial.
–Les tres van ser diferents. En les tres vaig arribar sol però en la primera, en Superbesse és la que més em va costar perquè ja venia d’una escapada, havia arrencat i havia marxat sol i em va costar saltar del grup d’escapats i tenia la pressió del pilot, que venia molt fort al darrere. Recordo que va ser l’any de Gilbert, que estava molt fort i va guanyar moltes carreres, i va atacar, i també venia Vinokourov a mort, que estava com un canó… però jo portava temps suficient i vaig poder vèncer.
–La seva trajectòria professional comença en el Benfica però fitxa per Caisse d’Epargne, després el Movistar, amb l’etapa daurada amb el gruix dels seus triomfs, i ara Lampre-Merida. Quin és el seu paper aquí?
–El paper és el que jo volia, liderar un equip. En Lampre-Merida em volen molt i em cuiden molt. És una responsabilitat però tenint un equip que transmet el seu suport i amb bons companys, només he de confiar i agrair tot el que fan per mi.
–Se sent vigilat en el pilot?
–Sí, és normal.
–Quan va notar el canvi. Després de la primera etapa del Tour que va guanyar?
–Crec que va ser més a partir del 2013, amb les etapes del Tour, la Volta a Suïssa, el Mundial. A partir d’aquell moment ha canviat molt el Rui Costa del 2013 al del 2014.
–I quan la seva carrera creix, arriba a Andorra. Què li aporta aquest país?
–Té tot el que jo busco per la meva evolució. Muntanya, altitud, bona temperatura, bon ambient, seguretat, bon menjar, portuguesos i bona gent. És un país petit però que et pot donar tot al mateix temps, i això és el més important.
–I una bona ‘grupeta’ de professionals. Quin contacte té amb ells?
–Normalment no surto amb gent. Sóc un corredor que tinc la meva planificació d’entrenaments i tots els dies tinc en el cap el que he de fer i em dedico a fer-ho el més correcte possible i amb la màxima professionalitat. Però és clar, quan ens veiem fem grupeta, però fins avui la veritat és que poc, perquè entre que uns estan en unes curses, els altres en altra o en altura, al final coincidim poc.
–Un d’ells és el Purito Rodríguez, a qui li va prendre el Mundial , quina és la seva relació?
–La veritat és que és molt bona, i a més ha estat company meu en Caisse d’Epargne. En carrera ja sabem que no hi ha amics, però és normal, estàvem lluitant per un títol mundial, amb el mallot del teu país. Tinc una amistat enorme amb ell, és molt bona persona i som amics, i contactem sovint.
–Quina planificació té vostè ara fins a la Dauphiné Libéré?
–Ara recuperar de tot l’inici de temporada. Porto des de novembre entrenant i preparant les carreres i ara només tinc una setmana d’estar tranquil i la pròxima ja tornar a treballar fort, amb altitud aquí a Andorra.
–Té algun objectiu concret, alguna carrera marcada?
–Jo no marco carreres, sóc un corredor que el treball de casa el faig sempre bé i en cursa, el que surti.
–No té cap directriu de l’equip, que li diu quan i on ha d’estar en plena forma?
–No, tinc un calendari i a les curses que hi vaig és per estar bé, no per preparar cap altra, llavors en totes he d’estar bé. Una altra cosa és quan arribes a una bé de forma, o súper, i això ja depèn de la condició. Al final no som màquines i tampoc podem preveure tant. Sempre vull donar el màxim i la gent que em segueix i em fa suport ho sap.
–Com està Tiaguinho?
–Està bé, segueix amb l’atenció dels metges, però gràcies a Déu ha pogut sortir del problema del càncer i ja està bastant bé, ja és un nen saludable i pot fer una vida normal amb tots els de la seva edat.
