En la demanda presentada el dilluns, dia 13 d’abril, per l’advocat dels propietaris majoritaris de Banca Privada d’Andorra (BPA), Jaume Bartumeu, i a la qual ha tingut accés EL PERIÒDIC, es denuncia «la intervenció sobtada i injustificada de l’INAF (...) que ha suposat una gravíssima sotragada a tots els equilibris de la societat i ha malmès la seva viabilitat empresarial» basant-se en «unes acusacions infundades i infonamentades». A ulls d’aquesta part afectada, l’actuació de l’INAF –a instàncies del Govern–, «ha comportat (...) greus danys i perjudicis irreparables» violant, a més, la llei per la qual no pot obviar-se la presumpció d’innocència mentre es desenvolupa una investigació. Per tot plegat, els representants de l’entitat acudeixen als tribunals per sol·licitar una indemnització que, malgrat no estar encara fixada, hauria de correspondre als resultats del negoci abans les autoritats no adoptessin una mesura probablement precipitada. Així,en cas que els jutges fallessin a favor d’un grup que «estava molt per damunt dels ratis regulatoris», situats en el 18% de solvència i 60% de liquidesa quan els mínims es troben en el 10 i el 40%, respectivament, la indemnització hauria d’ascendir a una xifra superior als 600 milions d’euros d’acord amb la qualitat del banc abans de ser ingerida per l’autoritat reguladora.
 

 La demanda contra la intervenció encapçalada per l’Institut Nacional Andorrà de Finances (INAF) arrel de la nota del FinCEN per la qual es recomanava controlar l’entitat va ser demandada pels màxims accionistes, que s’acullen al seu dret legítim de defensar-se com a part interessada i afectada per l’afer BPA. El recurs jurisdiccional es basa en la impugnació de les dues decisions de l’autoritat andorrana que han menat el cas BPA a un carrer del que sembla que la sortida serà bastament complicada: el nomenament de dues interventores d’una banda i, de l’altra, la destitució del Consell d’Administració que, en el moment de l’advertència de la institució de control de blanqueig de capitals nord-americana, ostentava la conducció del banc i que ara du davant dels tribunals. 

 

Motivació de la demanda/ En el document presentat a la Secció Administrativa del Tribunal de Batlles s’exposen les motivacions per a emprendre mesures judicials en contra de l’INAF: «l’adopció de les mesures cautelars que ara estem impugnant davant la jurisdicció administrativa exigien l’existència d’elements de judici suficients per a fer-ho i, en conseqüència, –si pogués existir, i a ben segur aquest cas existeix–, dubte racional sobre la suficiència d’aquells elements de judici abans de l’execució de les mesures, calia haver donat tràmit d’audiència a la Banca Privada d’Andorra». En altres paraules: els lletrats de la defensa consideren que, abans d’emprendre cap iniciativa en contra de l’entitat, les autoritats competents haurien d’haver informat i permès als mandataris d’aquesta l’exercici del seu dret de presentar al·legacions i defensar-se davant d’acusacions de caràcter irreversible contra «una entitat que no havia rebut de les autoritats reguladores» cap amonestació respecte dels informes d’auditories bianuals i que «mai no havia tingut cap sanció». I, no obstant, aquestes acusacions han tingut unes conseqüències sense precedents no només per als grans accionistes: més de 270 treballadors, clients (entre els quals consten incomptables particulars i empreses del país), accionistes minoritaris, i, finalment, el sistema i plaça financera andorranes, s’han vist abocats a la situació límit en què es troben immersos per «una succinta Exposició de fets» que van portar «a l’inici d’un procediment sancionador (...) i la suspensió provisional de tot el Consell d’Administració o el nomenament de tres administradors provisionals mancomunats».
 

Els pilars en què se sustenta la demanda són la «gairebé telegràfica» justificació de l’actuació per part de l’INAF i que vindria comandada per part d’una informació poc explícita que el Govern li va fer arribar el dia 9 de març. Els màxims accionistes van veure com els era expropiat un negoci milionari per mitjà d’una simple notificació amb què se’ls exposava que s’iniciava «un procediment sancionador contra la societat (...) com a presumpta autora i responsable d’una infracció molt greu i contra els presumptes subjectes responsables de la possible infracció comesa». La part aquí acusada denuncia que la nota no exposa «ni quina és la infracció molt greu» que se suposa que va cometre BPA, «ni quina és la informació i documentació» en què es va fonamentar per rescindir la presumpció d’innocència de l’entitat i, així, «assentar la presumpció de l’existència d’una infracció molt greu». Per contra, la Constitució dicta «la imperiosa necessitat de predeterminació normativa de les conductes il·lícites» que assenyalin «amb un grau de certesa suficient les conductes que constitueixen infracció».
 

La demanda va més enllà de les mesures cautelars que van desencadenar el vertiginós succés d’esdeveniments que han tingut lloc d’ençà el nomenament del Consell d’administració provisional i mancomunat: «no han fet més que empitjorar la situació de l’entitat bancària», provocant el tall de comunicacions amb els mitjans de pagament internacionals, la també intervenció de les filials madrilenya i panamenya i les afectacions de caire social; la psicosi generada i l’inestabilitat i mala imatge a que Andorra s’ha vist abocada.
 

El leitmotiv de la demanda és la desproporció de les decisions preses per unes autoritats reguladores que mai no havien advertit cap infracció comesa per BPA i que, a més, es van basar en indicis que, un mes després, segueixen a l’espera de ser provats. En aquesta línia, els màxims accionistes també considerarien desorbitades les mesures cautelars empreses per les característiques del presumpte delicte de què se l’acusa.