Andorra és un país sorprenent. No només perquè amb les dimensions d’un poble, o una petita ciutat tingui les estructures i els reconeixements d’un estat, no només perquè en un espai reduït de dimensions hi tinguem uns serveis de primer ordre, o perquè les nostres pistes d’esquí tinguin un nivell envejat pels competidors, o per les mil i una peculiaritats econòmiques, històriques o geogràfiques. Andorra també sorprèn perquè és un indret on sempre es nega que passin coses fora de la ordinarietat.
Com a tot arreu passen coses que un no s’espera. Com a tot arreu els interessats miren cap a una altra banda per donar a entendre que aquí no hi passa res, però el silenci còmplice fa que sempre sembli tot una bassa d’oli, quan en realitat la calma no és tal. És com aquella mítica comparació de l’ànec, que en un llac pot estar avançant amb una tranquil·litat gairebé gèlida per l’aigua com si no passés absolutament res i per sota, les seves petites potes es mouen a una velocitat de vertigen per fer-lo avançar amb decisió.
Andorra seria un país-ànec. Aquí sembla que no hi passi res. El turista arriba per la frontera i s’ho troba tot a lloc. Les pistes en perfecte estat, les botigues amb estoc, els hotels nets i polits, els carrers endreçats i els urbans amb un somriure a la cara regulant el trànsit. A sota, al dia a dia, la cosa és sensiblement diferent. Hi ha hotels amb pols sota la catifa, hi ha comerços que tenen els magatzems buits i hi ha agents de circulació que tenen un mal dia.
Tot això passa malgrat que vulguem fer veure que no. Com passa que hi ha gent amb accés a les armes que quan s’empipa envia quatre trets a la finestra dels seus caps. I a partir d’aquí judici ràpid, prejubilació, no ho tornis a fer i aquí no ha passat res.
