Màrius Serra és especialista en donar la volta a les situacions, no podent ser això entès pejorativament. L’escriptor dóna inici al seu recull de contes afirmant que «aquest llibre pot ferir la meva sensibilitat». Quiet «condueix al lector a comprendre la segona part de la paraula discapacitat», afirma l’autor. És a dir, en comptes d’estancar-nos en allò que no poden fer, ens hem de quedar amb les aptituds de les persones que les pateixen: «tots [sense excepció] tenim límits de tot tipus», ja siguin a nivell físic o psíquic, «l’únic que ens iguala és la mortalitat». Tret d’això, tothom té malapteses, el que passa és que «algunes són més severes».
Serra, escriptor barceloní de renom dins de la literatura contemporània catalana, va conviure durant més de nou anys amb una persona afectada per una paràlisi cerebral, qui «portava una vida contemplativa, força plàcida», va explicar somriure en boca: el seu fill Lluís.
Des la veu de l’experiència i la legitimitat que li atorga haver-ho viscut en primera persona, Serra verbalitza la seva vivència a través de l’arma més poderosa, carregada de la munició més efectiva: la narrativitat. Ahir va voler vocalitzar la seva expertesa a través de la conferència Moure’s pels quiets, sorgida de la col·laboració entre l’Associació de Minusvàlids i Disminuïts d’Andorra i la Fundació Crèdit Andorrà. La ponència va basar-se en tres pilars fonamentats en el sentit de l’humor: un conte, una anècdota i l’extrapolació de l’experiència a l’àmbit social.
Amb aquestes fórmules, l’autor va fer èmfasi en la necessitat de no mirar el discapacitat com una persona malalta sinó joiosa. Segonament, va capgirar «la por» que converteix la discapacitat en tema tabú per descobrir-ne «la joia» per, finalment, mostrar com un malestar personal pot esdevenir en un problema social.
En conclusió: «el dolor damunt del dolor no té sentit».
