PERIODISTA
«Verba volant. Les paraules se les emporta el vent. El que compten són els fets. Al seu dia, el ciutadà José Ignacio Wert, en aquell temps ministre d’Educació, Cultura i Esport, va presumir de tenir el coratge que cal tenir per suportar les crítiques. Més encara: proclamar que creixia davant l’adversitat. «Jo només tir-ho la tovallola en sortir de la dutxa» va dir , amb frase digna de marbre de les pedreres de Chamberí. Era un fanal.
Davant el temor a ser escridassat durant la gala dels Premis Goya, s’ha badat. El Cinema amb majúscula depèn del Ministeri que presideix. Si renuncia a ser present a la gala anual d’un gremi pel que se suposa que hauria de vetllar –cobra per això–, el lògic, fins i tot el decent, és que renunciï. A ningú li obliguen a ser ministre, però alguns s’enganxen per agafar una cartera ministerial. « ¿Ministre? Per descomptat. Encara que sigui de Marina» –explicava el vell acudit .
El càrrec té grans avantatges i alguns inconvenients. Els primers satisfan tots els registres de la humana vanitat. L’eròtica del poder, el culte a la personalitat, els ramats d’aduladors, les trucades per sortir als telenotícies, en fi, el que tots sabem i no poques vegades patim. Sobre els inconvenients, a priori, res està escrit i molts depenen de la forma de governar o de la naturalesa dels projectes que impulsen els titulars dels ministeris .
Si un ministre com el que ens ocupa posa en marxa una llei per la qual només aconsegueix el suport del Grup Parlamentari del PP i concita el rebuig dels restant grups i partits de l’arc parlamentari, a ningú li pot estranyar que vagi a on vagi ensopegui amb un bosc de discrepants. O hagi de navegar salvant els embats de la «marea verda» . Si per a més inri, resulta que forma part d’un Govern que ens cruix a impostos i demostra tenir escassa afinitat o simpatia pel gremi del cinema –els «titellaires» els han anomenat de manera despectiva, alguna vegada–, doncs ja tenim servits als components d’una mescla explosiva en termes de crítica i oposició .
Malgrat tot, crec que a la nit de diumenge, el lloc del ministre Wert estava en una de les butaques de l’auditori madrileny en el qual se celebrava la Gala dels Goya. Tinc per a mi que deixar sol el secretari d’Estat, José María Lasalle, no ha estat precisament un acte de gallardia. Com a bon càntabre, Lasalle va capejar amb dignitat el temporal salvant la cara del Govern. Això del compromís londinenc de l’agenda del ministre no s’ho ha cregut ningú.
Per a més informació consulti l’edició en paper.
