A Andorra hi ha dies que el paisatge sembla immòbil: les muntanyes, el fred, els carrers que reconeixem de memòria. Però sota aquesta postal aparentment estable, el país es mou. I no sempre cap on voldríem. Les dades de l’Observatori ens ofereixen un mirall incòmode: reflecteixen una societat que aguanta, però que ho fa cada vegada amb més esforç.
L’habitatge s’ha convertit en el forat de les sabates col·lectives: aquell desgast que fa mal a cada passa i que, tard o d’hora, obliga a canviar-les. Però avui, moltes famílies caminen així, amb dolor, assumint preus abusius que saben que no es poden permetre. No és només una qüestió de xifres, és una qüestió de projecte vital. Quan més del 60% de la població viu de lloguer i una part creixent destina la meitat —o més— dels ingressos a pagar un sostre, el dret a viure dignament deixa de ser una evidència i esdevé una cursa d’obstacles permanent. Com construir arrels si el terra trontolla? Com parlar d’arrelament, de país, si la llar és provisional?
Els salaris baixos i el cost de la vida formen un duet desafinat. Treballar ja no garanteix arribar a final de mes amb serenor. Moltes famílies viuen en una mena d’equilibri precari, com funambulistes que avancen sense xarxa. El nivell de vida car no és una percepció aïllada: és una experiència compartida que erosiona la confiança i amplia les desigualtats.
També hi ha el soroll de fons del trànsit, la sensació que el temps se’ns escapa dins d’un cotxe, i un transport públic que encara no és l’alternativa clara que necessitem. Les infraestructures i els equipaments no poden ser només formigó; han de ser eines de cohesió, pensades per a les persones i no només per als fluxos.
La sanitat i les prestacions socials apareixen, una vegada més, com els pilars que sostenen quan tot tremola. Però cap pilar és etern si no es reforça. La percepció de fragilitat és més que un avís: cal cuidar el que ens cuida.
En paral·lel, la relació amb Europa genera una curiosa paradoxa. Una majoria reconeix els beneficis dels acords existents, però una gran part de la ciutadania se sent poc informada. És com caminar amb una brúixola que funciona, però sense haver mirat mai el mapa. La democràcia també és això: entendre per decidir, saber per poder opinar amb criteri.
Aquest Observatori no és només un recull de gràfics. És un relat. El relat d’un país que necessita repensar-se amb valentia. No des de la por, sinó des de la responsabilitat col·lectiva. Andorra no pot ser una casa bonica per fora i incòmoda per dins. Ha de ser un lloc on viure no sigui resistir, sinó construir futur. I això, al capdavall, és una decisió política.
