La ràdio i el futbol han estat sempre un matrimoni perfecte. La ràdio, amb la veu de locutors que van fer història, va projectar el que passava en els petits estadis a milions de persones, i el futbol, gràcies a la ràdio ia la premsa, va ampliar i magnificar les seves activitats fins a esdevenir un espectacle de masses.
La meva infància, no el record machadià d’un pati de Sevilla, sinó el so de Matías Prats Cañete, posant emoció, interès i intriga, possiblement a accions escassament glorioses que passaven en el camp corresponent.
No només era un matrimoni per amor, sinó que també era un matrimoni per interès: al futbol li venia molt bé la ràdio, i a la ràdio li va venir molt bé el futbol. Tot semblava perfecte fins que va arribar la televisió, i van començar a abonar els drets de retransmissió d’imatge. Els clubs de futbol, que vivien de la taquilla, es van veure inundats per un raig de diners en què mai no havien pensat, i va començar una orgia en la qual els fitxatges van aconseguir xifres que rondaven amb l’obscenitat.
De ser uns pidolaires dels ajuntaments de la ciutat perquè els ajudessin a construir nous camps que ampliessin el nombre de localitats, els presidents dels clubs van passar a comportar-se amb la grolleria i la prepotència amb la que se sol identificar els nous rics.
Fa poc van mirar a qui sempre els ha acompanyat, en la fortuna i en l’adversitat, i, amb les maneres tiràniques dels sàtrapes, volen posar un cànon, com si el que passés a l’estadi no fos un assumpte públic, sinó una festa privada a casa del president.
S’equivoquen. S’han equivocat portant a la ruïna a molts dels clubs que presideixen, i desbaraten confonent la retransmissió televisiva amb notícies breus d’actes que són públics. Però la seva supèrbia és tan immensa com les seves ignoràncies, i perseveraran en l’error.
Periodista
redaccio@elperiodicdandorra.ad
Per a més informació consulti l’edició en paper.
