Mentre els carrers d’Andorra la Vella s’omplen de llums i garlandes, convidant a la trobada i a l’esperança compartida, el Comú de la capital aprova un pressupost que arriba, no pas amb regals, sinó amb una llarga llista de pujades. El Pressupost del 2026, recentment presentat i qualificat d’“expansiu”, s’enfila fins als 60,4 milions d’euros. Però darrere d’aquesta expansió s’amaga una realitat menys amable: el seu cost recaurà directament sobre les ciutadanes i els ciutadans, i sobre el teixit empresarial.
Les xifres no deixen marge a la interpretació. Les despeses de personal amb un increment del 5,35%, mentre que les despeses en béns corrents i serveis un 4,8% més que l’any anterior. Aquest creixement sostingut de la despesa pública només és possible gràcies a un augment global dels ingressos del 7,2%.
Aquest increment no prové d’una millor gestió, ni de l’optimització de recursos, ni de fórmules d’eficiència administrativa o dinamització econòmica. Prové, en gran part, de més pressió fiscal, és a dir, de fer pagar més a la ciutadania a través de taxes, tarifes de serveis i impostos comunals.
En ple Nadal, quan moltes famílies ja viuen amb l’angoixa d’uns preus disparats, d’hipoteques o lloguers asfixiants i d’un cost de la vida que no deixa de créixer, s’aprova un pressupost que estreny. La pregunta és incòmoda: és just carregar sobre el contribuent el pes d’una expansió pressupostària comunal que no sempre es tradueix en millores tangibles per a la ciutadania?
No s’han explorat altres camins. No es parla d’optimitzar recursos, de revisar estructures internes, d’eliminar duplicitats o de redefinir prioritats. S’ha pres el camí més fàcil: apujar impostos i tarifes als mateixos de sempre. Tot plegat embolcallat amb una retòrica institucional basada en paraules com “progrés”, “modernització” o “transformació urbana”, conceptes que, massa sovint, amaguen una gestió allunyada de la realitat social i econòmica de moltes llars.
És evident que les inversions són necessàries, però invertir també implica responsabilitat, criteri i sensibilitat. No és el mateix invertir quan l’economia familiar pot respirar, que fer-ho quan moltes famílies viuen amb l’aigua al coll. La rendibilitat d’una inversió no hauria de mesurar-se només en metres quadrats o en obres visibles, sinó també en benestar, cohesió social i qualitat de vida.
A aquesta visió global s’hi afegeixen augments que impacten directament en el dia a dia de la ciutadania:
. l’increment dels preus dels aparcaments, amb un 2,5% més en els abonaments i un 2,6% en el tiquet horari;
. l’augment dels abonaments dels Serradells, que s’enfilen fins a un preocupant 25%;
. la pujada del Foc i Lloc (+4,57%);
. l’increment de la taxa d’higiene (+5,5%);
. l’encariment del servei de grua, amb un 31% més;
. l’augment de l’impost sobre la propietat immobiliària (+3%);
. i fins i tot l’increment de l’impost sobre la propietat de gossos (+7,87%).
Pujades que, sumades, acaben fent una llosa difícil de suportar.
Tot plegat dibuixa un escenari que ofega una ciutadania ja prou cansada, marejada per un oportunisme polític que sembla no tenir fi. Un Nadal amb aparador lluent però amb un rerefons de càrregues, exigències i silencis incòmodes.
Cal recordar que un pressupost no és només una suma de números. És una declaració d’intencions, una manera d’entendre la política i el paper de les institucions.
Governar no és només quadrar comptes, és posar les persones al centre. Perquè sense ànimes, cap pressupost no construeix futur. I perquè l’Any Nou només pot començar amb esperança si la ciutadania se sent respectada, escoltada i acompanyada, no pas amb una nova factura a la bústia
