Ja ho deia Bruno Zevi en «saber veure l’arquitectura» amb un cert ordre i intel·ligència i en reclamar de l’arquitectura la seva essència espacial.
L’arquitectura entesa com el món físic, de les línies, de les formes, dels volums, dels paisatges i a qualsevol escala, micro, normal o macro. Ja sigui en el que és, en el detall, com en la representació o com en la insinuació. Però sempre contenint espai.
I aquest altre punt de vista es fa des de diferents mirades, i a través del mitjà fotogràfic, com no podia ser altrament avui.
Valors i sensacions lligats a conceptes expressats artísticament. Emoció i sensibilitat conjugades. Arquitectura i fotografia aparellades i contrastades. Complexitat i simplicitat, la durada en el temps i la instantaneïtat, la transformació al llarg del temps i la fixació del temps, en un cas el procés des de l’abstracció a allò cercat que és la realitat i en l’altre al revés, d’allò concret i real cap a l’abstracció.
I el fotògraf, i alhora l’arquitecte, substitueix l’abstracte pel sensible, per allò poètic, per allò emotiu en reconèixer-se artista. «En definitiva el que vol és transmetre una mirada personal d’entendre l’Arquitectura més profunda, més màgica, més sensible».
El carrer que es projecta en una línia de llum en contrast al cel, entre edificis, a Venècia; l’interior íntim del bany que es barreja amb l’exterior reflectit perdent-se’n la noció, a Olot; el cel real traspassat al cel reflectit, a Carnota; el paisatge natural trencat pel miratge, a Lleida; la projecció abstracta de la pluja al terra, a Berlín; un mar de cel confrontat al mar natural, a Aigües Santes; l’abstracció elegant de la textura d’un material banal, a Basel; la lleugeresa de l’espai obert dins la densitat del bosc, a Olot; el monument fantasma transposat a un altre entorn, a Paris; la natura urbana sense la ciutat, a la Rambla de Catalunya; el vaixell, el cel i el mar en continuïtat, a Punta Negra; el paisatge ratllat, a la Vall de Bianya i la muntanya plana, a St. Moritz, ens ho mostren.
Tretze acurades instantànies fotogràfiques en les que «cada fotografia s’entén com única, com si d’un projecte es tractés, on il·luminació, atmosfera, ambient, situació, climatologia, concepte són irrepetibles».
Tretze diferents mirades, des d’un altre punt de vista, en què l’artista Miquel Mercè, arquitecte i fotògraf, ens permet compartir la seva sensibilitat, fixada entre el 2007 i el 2011.
Aprofitem l’ocasió d’emocionar-nos amb elles, a la seu del Col·legi Oficial d’Arquitectura d’Andorra, al carrer del Dr. Mitjavila 5 d’Andorra la Vella, fins al 25 d’agost.
L’obra i el discurs que l’acompanya són excel·lents.
Arquitecte
Per a més informació consulti l’edició en paper.
