Josep Zulueta i Gomis coneix uns moments de gran repercussió social. De fet, al llarg del segle XX, sempre ha estat present, d’una manera o d’una altra en la nostra societat pirinenca, de la Vall d’Aran a la Cerdanya, passant pel Principat d’Andorra. Molts dels nostres lectors saben que va ser un dels impulsors —el principal, de fet— de la renovació radical de la nostra producció agrària i ramadera al principi del segle XX, quan la malvada fil·loxera ens va deixar sense vinyes —produïen un vi dolent, però estimat econòmicament i sentimental— mentre que la carretera anava arribant a la Seu, al Principat d’Andorra i a Puigcerdà. La pèrdua de la vinya va deixar les elits camperoles sumides en la desesperació més profunda, necessitaven un relleu productiu… A més, amb la nova carretera arribava un vi molt més bo… Zulueta, un republicà barceloní, va oferir el relleu predicant que els camps de cereal es reconvertissin en prats productors d’herba tendra, el millor aliment per a vaques productores de llet. El zuluetisme va triomfar perquè se’l necessitava com l’aigua en temps de sequera, perquè Zulueta era un republicà pertinaç en la defensa de les seves idees i perquè, com a bon defensor del cooperativisme, era un home formador d’equips dirigents.
Hem d’agrair a historiadors com Carles Gascon que, els darrers anys, hagi remogut les aigües zuluetistes. Primer, amb la publicació dels articles de La Vanguardia al seu llibre Comarques oblidades, que va causar un impacte gairebé inesperat. Després, amb la redacció del llibre Cadí. 100 anys de Cooperativa i, finalment, amb la intensa biografia del pròcer Josep Zulueta i Gomis, l’home que va canviar el Pirineu. La figura històrica de Zulueta ha estat sempre acompanyada d’una benedicció popular i mai no ha estat del tot, com les nostres comarques, oblidada. Des de la seva popularitat carismàtica, que va encapçalar l’embranzida cooperativista —una onada que es materialitzaria en la Cooperativa Cadí—, al respecte i l’admiració que va provocar durant la Segona República, passant per la sorprenent suavitat amb què la gent de la FAI va respectar la gestió de la Cooperativa —vistos els seus mètodes expeditius i sanguinaris—, i arribant al fet que el franquisme passés de puntetes davant de l’existència del bust d’un republicà progressista que presidia descaradament l’escala de l’edifici formatger del Cadí.
La figura de Zulueta ha estat, amb l’arribada de la democràcia, discretament present en una sèrie d’obres i estudis, fins a l’esclat protagonitzat per les publicacions esmentades de Carles Gascon. I, avui, desembre de 2025, amb la cirereta degustada en forma de la molt digna obra teatral L’Home de la Torre del Peu, obra escrita per l’Isidre Domenjó i el Pere Tomás, assessorats pel Carles. Podem dir que, si més no a la Seu d’Urgell i comarca, Zulueta és l’home del dia, i que el seu carisma, que ha travessat, amb etapes d’esmorteïments, el segle XX, ha reviscolat fins al punt que avui, cent anys després, es reclama la vinguda d’un nou Zulueta.
Aquest articulista es pregunta si el que fa falta és un home o un corrent transversal. Què ens fa falta, realment, Zulueta o el zuluetisme? La resposta, sense menystenir les actuacions individuals, que sempre poden ser motors que accelerin positivament els bioritmes socials, és que necessitem un nou corrent de zuluetisme. Per motivacions ben concretes, soc un admirador de la forma en què es va fer la transició democràtica en aquest país, en aquesta comarca i en aquesta ciutat —cadascú és presoner de la seva petita i lleugera peripècia. Malenconies a part, avui, cal consolidar, territorialment, l’obra democràtica. Un bon conjunt de polítics zuluetistes, de diferents partits, com a moviment social, no ens aniria gens malament.
Avui tenim les possibilitats que ens ofereixen les institucions democràtiques. Invocant Zulueta, cal fer la rogativa d’anar cap a un Alt Pirineu vertebrat. Urgeix una Andorra que vulgui contribuir a dinamitzar l’economia de tota aquesta part del Pirineu que va mobilitzar Zulueta. Urgeix una regió europea que aplegui, amb francesos fronterers inclosos, una zona de dinamisme social avançat… Hi ha aquí l’esperit de Josep Zulueta i Gomis?
