Com feia el gran filòleg doctor Joan Coromines, la Valira pot considerar-se una entitat femenina, com la rivière francesa: la Seine, la Loira, la Garona, etc. i més si tenim en compte el seu significat etimològic: la Vall, de Val-, com l’aranès que diu la Val d’Aran. Aquesta és la primera arrel del gran hidrònim andorrà: Val-ira. La segona arrel de Val-ira ha d’evocar l’aigua, perquè és el riu que recull tota l’aigua de la Vall i per això hi ha dos Valires: l’Oriental i l’Occidental, que conflueixen en un sol riu, la Gran Valira. També existeix la Valira o Ribera de Das.
En català tenim el topònim Rovira, que és molt freqüent. També hi ha la variant Rubira. Es tracta d’un torrent en llocs secs i terrosos. Nomes hi corre l’aigua si plou molt. Llavors l’aigua baixa terrosa, rubinosa, de color vermell, que és justament el que vol dir l’arrel rov-, de rovell, o l’arrel rub-, de rubí, rubinós. Rovira és un hidrònim que etimològicament significa aigua (-ira) rubinosa (rov-).
Per tant, Valira voldrà dir l’aigua (-ira) de la Vall, només que expressat amb la inversió clàssica del genitiu: de la Vall l’aigua, Val-ira. Valira és un hidrònim ideal per referir-se al riu principal d’una vall. Hi ha el problema de saber en quin idioma ira podia significar aigua. En aquest cas, la solució la trobem en el basc ura, aigua, un idioma que en temps anteriors a l’Imperi romà probablement era parlat a Andorra i ara en tindríem aquí una prova amb el nom de l’antiquíssima Valira. Com digué algú, els hidrònims són molt resistents al canvi i són els noms de la toponímia més antics possibles.
A Hispania hi havia molts nuclis bascos que haurien desaparegut de tan petits, però tot indica que els romans els van deportar tots a les províncies vascongades (als vascons entregades). Allí es van salvar de l’extinció i allí es van fer forts, com diu l’escut andorrà: Virtus unita fortior.
