Sempre m’he considerat una persona d’esquerres, progressista i tolerant, defensora de les llibertats dels ciutadans, de totes. Però com que penso així, també penso que és imprescindible que perquè les llibertats existeixin, calen uns drets i uns deures, i sembla que hi ha ciutadans, que això, s’ho passen per on volen.
Quan es va aprovar la llei anti-tabac jo em vaig alegrar. Estava farta d’anar als restaurants i sortir amb la roba empudegada, el cabell brut i haver-me de dutxar a l’arribar a casa. Però aquesta llei serveix encara de poc. Tots sabem que hi ha un munt de locals que al vespre, tanquen la porta i deixen fumar als clients si són de confiança, o tots coneixem algú que al despatx, com que és el seu despatx, hi fuma perquè vol. Al marge que allà hi hagi d’anar més gent a reunir-se o a treballar-hi. Mai he vist un inspector. Potser la cosa va tan bé que n’hi ha molts que fan tant bé la seva feina d’incògnit i per això no se’ls veu.
Però el drama fort ve pel carrer. S’ha convertit en el fumadero dels treballadors de les oficines que ara no poden fumar a la feina. I encara que hi hagi cendrers a les portes, n’hi ha que això no els importa gens i ni mica i segueixen llençant les burilles a terra, formant un escampall que algú haurà de recollir.
M’agrada respectar les llibertats dels altres. Vull que la gent pugui fumar lliurement, però siusplau, no ens obligueu als que no fumem a agafar-vos mania, respecteu l’entorn i als que hi som, que hem de conviure entre tots.
