He llegit al corresponsal d’El Mundo a Washington, Pablo Pardo, que un professor de psiquiatria en Tufs, Nassir Gaemi, sosté en el seu últim llibre que, en temps de crisi, és millor tenir polítics suïcides i depressius com Winston Churchill o Abrahan Licoln: són perfils ideals per a quan no hi ha sortida. El secret és que els depressius són persones realistes que avaluen millor els riscos, mentre que en època de prosperitat no saben com dirigir els seus impulsos i els bolquen de forma autodestructiva.
Cita com a exemples de polítics depressius a Ghandi i Martin Luther Kin, mentre que Tony Blair i Georges Bush són l’exemple de polítics assenyats que van fracassar en la seva gestió. Potser que el psiquiatre tingui raó i el que està demanant el moment són polítics que estiguin tocats del bolet, encara que no sé si això que els líders tinguin tendències suïcides és el més recomanable, però el que tinc clar és que els qui anem pel camí de que ens tanquin som els ciutadans si aquest situació no millora. Aquesta ha estat una setmana de vertigen en la qual aquells que havien de calmar els mercats com l’ambigu Trichet, més aviat el que han aconseguit és desencadenar un autèntic tsunami on no se salva ningú.
És veritat que Espanya està de nou a l’ull de l’huracà i que el govern ha demostrat ser un autèntic desastre a l’hora de gestionar les èpoques de sequera, però reaccions de pànic evident com la que va tenir el president de la Comissió Durao Barroso més que ajudar, entrebanquen. La crisi afecta també al lideratge de les institucions europees, els dirigents de les quals són de joguina i estan perjudicant en comptes d’ajudar. El que esta clar és que la dinàmica actual tant política com institucional a Europa ha de ser mes àgil i eficaç, que la lentitud en la presa de decisions és irritant i, mentre la política és un gran Dinosaure, els mercats són implacables i es mouen amb l’agilitat i rapidesa del linx. Aquell vell somni de substituir l’Europa dels mercaders per l’Europa dels ciutadans, s’esvaeix cada dia que passa i, desgraciadament, a la crisi econòmica s’ha unit una crisi de lideratge polític sense precedents. No sé si calen polítics suïcides com sosté el psiquiatre, però el que necessitem urgentment són lideratges eficaços, enganxats a la realitat, que deixin els seus complexos a casa, siguin capaços d’aconseguir grans acords d’estat amb els seus adversaris i no segueixin tolerant que els ciutadans vulguem tallar-nos les venes.
Al final, si ells no es suïciden políticament serem nosaltres els qui en les urnes ens els traurem del mig. Això és ja una qüestió de supervivència.
Per a més informació consulti l’edició en paper.
