Fa uns dies, una periodista nord-americana em preguntava com era possible que, amb cinc milions d’aturats a Espanya, no hi hagués més assalts a supermercats i grans superfícies que els protagonitzats per l’alcalde de Marinaleda. Una cosa que a mi també em sorprendria si no fos perquè conec casos de famílies que viuen amb el mínim, amb el sou de la mare –dona de fer feines per hores–, o la pensió d’algun dels avis, i que només els dóna per pagar la llum, l’aigua, la comunitat, el telèfon, i un menjar al dia.
Aquest és el cas de la Silvia, del seu marit i dels seus cinc fills –tots menors d’edat– que van arribar a Espanya procedents de Perú, atrets per la propaganda que al nostre país podien trobar el que al seu els negaven: treball i un futur millor per als seus fills. Ho van trobar. Durant anys el marit de la Silvia va treballar a preu fet en la construcció, on guanyava un bon sou, que al costat del de la seva dona –assistenta per hores–, els va permetre estalviar el just per donar l’entrada d’un piset en un barri dels afores de Madrid, i ficar-se en una hipoteca que, quan les coses van anar maldades, van haver de deixar de pagar. D’aquí a uns dies els desnonarà la Caixa d’Estalvis que amb tanta generositat els va facilitar el crèdit. Havent-los negat la possibilitat de pagar un lloguer que s’ajusti a les seves possibilitats econòmiques d’avui, i fins que el marit trobi treball i puguin continuar pagant la maleïda hipoteca que ha posat fi a tots els seus somnis presents i futurs.
La situació d’aquesta família és tan aclaparadora que fa un any la filla gran va estar a punt de morir per un excés de medicaments. Una situació que van superar gràcies a la professionalitat dels metges de la Seguretat Social, dels professors de la nena, i de gent que, sabent el que els estava passant, des de llavors els fa arribar menjar, medicines, roba, per pal·liar en tant que sigui possible la seva precària situació. Històries com la de la Silvia són avui moneda corrent,persones que estan aconseguint tirar endavant gràcies a la generositat de les seves famílies, però també d’aquesta gent anònima que no vol mirar cap a un altre costat quan es topa amb aquests greus problemes.
Per a més informació consulti l’edició en paper.
