Començaré dient que existeixen tantes opinions com persones en el planeta, i en el món de la criança no trobem l’excepció, i, per tant, la meva visió particular no és ni més ni menys vàlida que la visió d’altres persones. De fet, el rol de pare i mare és un dels més difícils i exigents al qual es pot enfrontar algú, perquè està ple de reptes i de situacions noves per a les quals no hi ha sempre una resposta, o la resposta no és única, i amb això em ve al cap una dita popular anònima que diu que «ser pare és com doblegar un llençol de sota amb gomes, ningú sap realment com fer-ho». Així que d’opinions i en consells en trobarem tanta varietat com les experiències particulars viscudes per cadascú i, per tant, cada persona que faci el que cregui més convenient.
Dit això, avui us volia parlar d’aquesta tendència actual de voler ser amics dels nostres fills, de no negar-los res ni posar límits. I és que en l’actualitat s’ha difuminat la referència d’autoritat dels progenitors amb relació als fills i a les filles, fins a gairebé no saber qui marca les normes, pautes i límits en la família. A parer meu, hauria d’estar claríssim qui marca les regles dins de la família, però la realitat és que sovint no és així. I si no, quantes vegades hem viscut escenes com la del nen tirat enmig del passadís del supermercat amb una enrabiada perquè els seus pares s’han negat a comprar-los alguna cosa que volien? I davant d’aquesta situació, i sota la pressió de les persones que contemplen l’escena, molts pares acaben cedint per evitar la xafogor del plor del seu fill en públic. Aquestes conductes es compliquen més dins la llar, on hi ha qui creu que els pares han de ser amics dels fills, perquè així la relació serà millor, hi haurà més confiança i els fills et veuran com algú que els entén. El no saber dir no al supermercat, ens transforma aleshores en dir que sí a tot.
Però intentar ser amics dels nostres fills, és una bona manera de deixar-los orfes emocionalment, perquè no hem de confondre amor amb amistat. L’amistat és una relació afectiva que s’estableix entre dues o més persones, basada en la lleialtat, la tolerància, la complicitat, la igualtat, el respecte, la sinceritat, el compromís, la solidaritat i el benefici mutu. Una relació en què ningú té autoritat sobre l’altre, i on tothom es beneficia de la relació. I normalment, es tracta d’una relació que, a més, va unida a una època o una circumstància de la vida. Això mai pot aplicar als pares, que estarien incomplint el rol que els hi toca. En la relació pares-fills existeix una jerarquia inviolable i perllongada al llarg de la vida, on la funció dels primers és dirigir i guiar la dels segons. Els pares són els guardians del benestar, de la seguretat i del creixement dels fills, i amb aquesta exigència de responsabilitat no hi té cabuda l’amistat. Encara més, tampoc hi té cabuda la complicitat, com la que tens amb els teus amics i amigues, ja que els pares són els qui posen les regles i fan complir les conseqüències quan aquestes se salten.
En dir no als nostres fills, en negar-los tot el que volen, estem deixant clar que no som amics. Però això no implica ser mal pares, ans al contrari, els hi estem fent un gran favor, tot i que de vegades ens pugui fer pena. No ens podem deixar portar per sentiments de culpabilitat, «total, tan poquet que el veig», ni de pena, «ja tindrà temps de patir», ni per donar el que a nosaltres es va faltar, «totes les meves amigues tenien patins menys jo», i encara menys per fugir de complicacions, per la por a una rebequeria, «per no sentir-lo…».
I és que l’ensenyament més important quan diem “no” al nostre fill és que a la vida les coses no som sempre com volem. Amb un «no» l’ajudem a madurar, a què adquireixi habilitats de negociació, a aprendre a discutir, a tolerar la frustració, i, el que per mi és més important, a desenvolupar l’empatia. I, evidentment, no hem de dir que no a tot, la criança no va ni de ser permissiu ni de ser dictadors. Com a pares hem de cobrir les necessitats dels nostres fills, però això no vol dir donar-li-ho tot, sinó aprendre a dir que si en algunes ocasions, i no saltar-se el «no» en les que ho requereixen.
I evidentment això no sempre és fàcil. Jo no em posaré medalles que no m’he guanyat i, per tant, haig de reconèixer que molts «no» dits a les meves filles han vingut associats a la meva impossibilitat de complir els seus desitjos. I m’explico, tot i que penso que, encara que m’ho pogués permetre, no les hi compraria un mòbil iPhone que crec que està sobrevalorat i que no necessiten a la seva edat, la realitat és que no m’ha costat no comprar-lo perquè no me’l puc permetre. Bo i així, en la meva defensa diré que a casa els meus pares tampoc ens podien comprar moltes coses, mai vaig rebre un regal per treure bones notes ni per fer les meves tasques a la llar, i amb el temps m’he sentit molt agraïda. Que els pares no em donessin els capritxos que m’hagués agradat tenir, va fer que m’espavilés per aconseguir-ne molts per mi mateixa.
En qualsevol cas, tinc clar que les negatives dels pares a ser els seus amics, i a donar-los tot el que volen, eviten que els nens es tornin «petits tirans». No posar límits genera dependència i inseguretats, falta de responsabilitat i el que per mi és més important, dificulta el desenvolupament de l’autoestima, tan necessària en l’edat adulta. En canvi, posar límits és educar en la cultura de l’esforç, i això dignifica les persones.
També hem de pensar que dintre dels «no» que podem dir als nostres fills n’hi ha uns quants que, al meu entendre, són més qüestionables. El primer és quan tenim clar que encara toca esperar, els nens han d’aprendre a esperar, ja que això els ajudarà en el desenvolupament cognitiu i emocional. El segon és quan sabem que el que volen és contrari al que realment necessiten. El tercer és quan ens sembla massa aviat, els nens han d’aprendre en un ordre concret i no fer coses quan no toca. I el darrer és quan tenim molt clar que és millor per a ells, ja que els nens realment no saben el que necessiten en cada moment. Fer cas al sentit comú en les diferents situacions és una gran mostra d’amor, molt millor que dir sí quan ells voldrien.
Per anar acabant, recordaré unes paraules que els hi vaig escriure fa anys a les meves filles, i que avui em venen al cap en escriure aquest article: “Filles meves, no seré la vostra amiga, ni el vostre xofer, ni la senyora de la neteja. M’enfadaré i us renyaré, em tornareu boja, i fins i tot, pot ser que sigui el vostre pitjor mal de cap en alguna ocasió. No us deixaré sortir abans d’hora, ni us acompanyaré on consideri que no heu d’anar. No us deixaré vestir de forma inapropiada quan no toqui, ni maquillar-vos abans d’hora. No soc perfecta i segur que m’equivocaré. Però soc la vostra mare, i quan em necessiteu sigueu on sigueu, SEMPRE estaré al vostre costat, perquè us estimo, i us estimo de forma incondicional».
I avui finalitzarem amb una frase de qui fou una columnista d’assessorament nord-americana i una celebritat mediàtica en l’àmbit nacional, Ann Landers, que diu «no és el que fas pels teus fills, sinó el que els has ensenyat a fer per si mateixos, el que els convertirà en éssers humans d’èxit». I si posem límits, diem no, fem de pares i no d’amics, és precisament el que aconseguirem, ensenyar-los a valdre’s per si mateixos.
Enginyera de camins i cap d’obra
