- És ben senzill, senyor Jordi Cinca, una llei de imposició directa, com ho fan a tot arreu
SÍLVIA CODINA MOLINÉ
FUNCIONÀRIA
Sóc funcionària. Sí, funcionària. I no me’n culpo ni me n’avergonyeixo, per molt que intentin que ho faci. Estic orgullosa de la feina que faig i de fer-la el millor que puc i sé. Parlo per mi i per tot el meu departament. No anem al bar. Nosaltres no en tenim de bar. Fem un cafè a la màquina de tant en tant. Hi ha dies que fins i tot més d’un, quan la feina no ofega… amb un torn de 12 hores, tant de dia com de nit, tant diumenge com dimarts, Nadal o Pasqua, hi ha moments on, com podeu imaginar, la feina no ofega… Però de cafès en deu fer tothom, penso jo, a la pública i a la privada. No és pas l’únic bar que hi ha al país el de Govern. I jo veig que la majoria van tirant… Potser és que hi van els de la privada. No ho sé… Em sembla que algun dia pujant a la Comella, fins i tot m’ha semblat veure-hi al sr Altimir de la CEA dins d’algun bar.
De crisi els de l’Administració pública, ho sabem millor que ningú que n’hi ha. Som nosaltres els funcionaris i treballadors de parapúbliques, els que tramitem tota la paperassa del país. Els que donem altes i baixes de comerç, de telèfon, de llum… Els qui treballem a immigració. Els qui donem treballadors de baixa a la CASS i als comuns. Els qui fem desnonaments judicials dels habitatges. Els qui detenim els qui es veuen abocats al delicte per manca de recursos i els qui els jutgem i custodiem després. No cal que ens expliqueu que hi ha crisi. La vivim en primera persona amb tota la pena del món.
Els funcionaris de la Plataforma Sindical ja advertíem al sr Mirapeix fa uns anys. Quan veiem la sra Crisi ensenyar el nas a casa nostra i ja feia dies que feia estralls als països veïns. Però el govern del sr Pintat no es treia la bena dels ulls mentre anaven tots tirant la casa per la finestra. Fèiem túnels, carreteres, depuradores. Compràvem retaules romànics. Privatitzàvem i cobràvem serveis. Pagàvem salaris exorbitants als assessors forans. Ens passejàvem en limusina per Los Angeles, mentre sopàvem amb arquitectes de renom fabulant en els futurs museus que faríem al país.
Tot això amb la benedicció dels empresaris de la construcció d’aquest país que anaven tirant de totxo a preu d’or i els latifundistes de pota negra que venien terrenys a preu de pou petrolífer, i els nostres sol·lícits banquers que anaven donant crèdit als governants per finançar les joguinetes.
Però vaja, vaja… la gallina dels ous d’or sembla que ha estirat la pota… ¿I qui l’ha mort? Els funcionaris!
Aquesta colla d’arreplegats egoistes. Aquesta plaga de sangoneres que xuclen de la mamella fins a deixar-la seca del tot i amb els seus sous de milionaris arruïnen aquest país que sempre s’ha mostrat tan prudent i previsor.
Conciutadans, els de a peu –els de pota negra viuen en un altre món. Alguns ho fan realment mentre inverteixen les seves fortunes en altres paradisos fiscals, ara per ara, més segurs que el nostre–, ¿realment penseu que nosaltres tenim la culpa del què està passant?
¿No us adoneu que us estant fent combregar amb rodes de molí?
¿A què esperem a instaurar d’una vegada per totes un sistema de imposició directa? ¿A què esperem per ajudar aquest país que és el nostre i estimem, a finançar tots aquells serveis que fins ara hem rebut de franc? Ens ho han donat de franc, sí. Als funcionaris i als que no ho són. Als rics i als pobres. Als andorrans i als residents. Als treballadors i als patrons. Tots hem gaudit del fruit d’aquest país en temps de bonança. I com que ha estat així, com un fill agraït pel que li van donar els pares quan era xic, ara hauríem de donar nosaltres al país el què es mereix i el què necessita per tirar endavant.
I ho hem de fer tots. Els funcionaris, els pagesos, els treballadors del sector privat, la petita empresa, els ministres però sobretot els professionals liberals, els banquers, els grans empresaris, els grans patrimonis… I els nostres governants han de posar els mitjans per vetllar que es faci bé, amb honestedat i amb equitat. Que pagui més qui més té. I qui no té que no pagui.
Deu ser ben senzill, sr Cinca, una llei de imposició directa. Ho fan a tot arreu. Potser més senzill que la seva càbala per treure’ns una part del sou.
Per a més informació consulti l’edició en paper.
