Què defineix les persones? La seva raça, la seva ètnia, el seu continent, el seu país, els seus hàbits o, més simplement, el seu sentiment de pertinença? Més enllà d’unes característiques corporals o morfològiques, que poden marcar el nostre físic; més enllà d’un patrimoni comú fet d’orígens geogràfics, d’història, de llengua, d’usos i costums, i d’altres elements que marquen de forma indeleble la nostra manera de ser o de fer; més enllà d’assimilar-nos per gustos i afinitats a qualsevol tribu urbana –per exemple–, hi ha un aspecte emocional únic per a cadascú de nosaltres, que ens fa tenir –de forma més o menys subjectiva– un sentiment de pertinença que ens guia pràcticament tota la vida. Aquesta reflexió senzilla, que es fa més sovint present a tots aquells que han viscut o han nascut en famílies –volgudament o accidentalment– nòmades o migrants, s’ha fet palesa aquests darrers dies arran del cas Rachel Dolezal als Estats Units.
Aquesta docent universitària d’estudis africans i presidenta de l’Associació Nacional per al Progrés de la Gent de Raça Negra (NAACP), s’ha presentat durant anys com una dona de raça negra. Ha estat una fervent activista en drets humans i en temes racials, i ha arribat a patir assetjament per la seva raça. Fa poc, les males relacions familiars han fet que la seva mare biològica sortís afirmant que era d’ètnia caucàsica i de raça blanca, i que si bé tenia uns germans negres, ho eren per adopció. Quan se li ha preguntat directament sobre aquesta qüestió, Rachel ha respost que «aquesta pregunta no és tan fàcil com sembla, existeix molta complexitat i no sé si tothom ho pot entendre, (…) finalment tots venim del continent africà», i també «jo diria que sí, definitivament em considero negra».
La realitat és que Rachel sent afinitat per la gent de raça negra des de la seva infantesa, influïda en part pels seus germans negres (va obtenir la custòdia d’un d’ells). Va triar una universitat on poder estudiar les problemàtiques racials, es va casar amb un home negre –del qual ha tingut un fill negre– i es va convertir en una prestigiosa advocada defensora dels drets civils.
Rachel ha dimitit del seu càrrec a l’NAACP. Les reflexions al voltant del tema, però, no estan ni de lluny aturades: mentre la pròpia Associació afirma que jurídicament la identitat racial d’una persona no és un criteri estàndard, qualificatiu o desqualificatiu, per pertànyer a la directiva de l’NAACP, una professora de sociologia, especialista en temes d’identitat racial, diu que les persones poden identificar-se amb gent d’altres races sense necessitat de mentir.
No és la primera persona que adhereix a una identitat racial que no li és pròpia, però la seva manera de presentar-se l’ha col·locat al centre d’un debat que mostra que als Estats Units d’avui encara hi ha categoritzacions que no són innòqües i que resulta més fàcil canviar se a un altre sexe que voler canviar de raça…
