Cuidar no és deixar menjar i marxar. Cuidar és conèixer, respectar rutines i assumir responsabilitats. En el debat sobre els gats comunitaris, massa sovint es confon la bona intenció amb una bona pràctica, i aquesta confusió acaba tenint conseqüències greus tant per als animals com per a la convivència ciutadana. La gestió de colònies felines no pot dependre de l’espontaneïtat ni de l’actuació individual descoordinada.
La presència de gats comunitaris a Andorra és una realitat consolidada. La qüestió, per tant, no és si han d’existir, sinó com es gestionen. I la resposta és clara: amb personal format i autoritzat, persones compromeses que coneguin els gats de la colònia, les seves necessitats específiques, els seus hàbits i les dinàmiques del territori on viuen. Sense aquest coneixement, qualsevol intervenció pot resultar contraproduent.
Les cuidadores i cuidadors responsables no es limiten a alimentar. Fan seguiment sanitari, control reproductiu mitjançant l’esterilització, mantenen punts d’alimentació nets, discrets i estables, i treballen coordinadament amb veterinaris i administracions. Sobretot, respecten una metodologia de treball molt concreta, imprescindible per no desubicar els gats ni provocar desplaçaments innecessaris.
Quan persones alienes a aquesta gestió intervenen escampant pinso, deixant llaunes o oferint menjar casolà —totalment inadequat—, trenquen aquest equilibri. Els gats canvien els seus recorreguts habituals, es desplacen a zones no segures i abandonen punts controlats. Aquest fet posa en perill directe la seva vida, augmentant el risc d’atropellaments i dificultant enormement la seva captura si han de ser esterilitzats o traslladats d’urgència al veterinari.
A més, aquestes males praxis interfereixen greument en els protocols de gestió: un gat que ja no acudeix al seu punt habitual pot esdevenir inabastable durant setmanes o mesos. El resultat és més patiment animal, menys control i més conflictes amb el veïnat.
Des de l’associació hem intentat actuar amb pedagogia. S’ha parlat directament amb algunes d’aquestes persones, oferint-los la possibilitat de gestionar formalment una colònia, amb el suport i l’acompanyament corresponent. La resposta, però, ha estat clara: no volen assumir el compromís, la constància ni les obligacions que aquesta tasca requereix. Alimentar puntualment és fàcil; gestionar correctament, no tant.
Aquesta situació no només entorpeix la feina de les persones que sí que segueixen unes pautes correctes, sinó que dona una mala imatge de la gestió de colònies felines en general i estigmatitza encara més els gats comunitaris, que acaben sent percebuts com un problema quan el veritable problema és la desorganització.
En aquest context, les noves figures d’agents cívics que estan impulsant els comuns han de jugar un paper clau. Cal que siguin una eina de proximitat per informar, sensibilitzar i explicar per què aquestes pràctiques no són acceptables. Però també és necessari que, si les males conductes persisteixen, puguin sancionar, perquè la pedagogia sense conseqüències té un recorregut limitat.
Andorra necessita avançar cap a un model clar i coherent: colònies controlades, cuidadores autoritzades, metodologia respectada i suport institucional real. No es tracta de prohibir ajudar els animals, sinó de fer-ho bé. Ajudar sense coneixement ni compromís pot semblar compassiu, però sovint és perillós.
Per tot això, animem les administracions a prendre les mesures escaients, a protegir les persones que treballen correctament i, sobretot, a garantir la seguretat i el benestar dels gats comunitaris. La bona voluntat és necessària, però en la gestió de colònies felines, el rigor, el compromís i la responsabilitat no són opcionals.
