Ser un bon estrateg o anar amb el lliri a la mà i que tothom et prengui el pèl.
La vida no està disposada a donar-nos cap treva, de manera que quan encara estem lliurant alguna batalla en l’esfera professional, familiar o personal, ja ens espera la següent i ens trobem de cop immersos en un nou conflicte, que a vegades es veia venir, però que en d’altres moments ens agafa per sorpresa, obligant-nos a rearmar-nos, per tal d’intentar sortir el menys danyats possible de les seqüeles, que ens van deixant totes aquestes ferides de combat, que van erosionant així com desgastant les nostres forces, energies i bones vibracions. Poder mantenir la moral alta i sentir-se prou forts malgrat les hostilitats que ens toqui patir, no és fàcil, però és un exercici primordial pel que ens hem de preparar, si no volem caure derrotats o acabar llençant la tovallola. Està clar i és evident, que no podem guanyar tots els envits que hem de lidiar, però sí hem de procurar que aquests ens afectin el just i necessari, per aprendre a caure i tornar-nos a aixecar o adquirir l’habilitat com diuen alguns de caure sempre dret. La realitat és que quan els interessos convergeixen en l’àmbit que sigui, tot flueix i les coses avancen no exemptes de dificultats o adversitats, però sí amb la confiança així com la seguretat d’estar en el mateix equip remant tots a una i en la mateixa direcció. El problema sorgeix quan aquestes conveniències no estan alineades, perquè tothom vol sortir-se amb la seva cedint poc o gens i per norma general perjudicant a l’altre. Per a més inri, com si amb l’ambient bel·licista extern no n’hi hagués suficient ja, el súmmum dels mals és quan aquestes divergències són internes i els atacs provenen no dels teus enemics, sinó d’aquells que consideraves els teus aliats i amb els que comptaves per continuar plantant cara a tot el que anés esdevenint. Què hi farem, la condició humana és així, les situacions igual que les circumstàncies són canviants i ens hem d’adaptar, al final és comprensible que cadascú miri per un mateix, fent bona aquella famosa frase que diu ” jo a tu t’estimo molt, però a mi m’estimo més”, no obstant no deixa de ser dolorós quan aquestes estocades provenen de persones a les quals aprecies i admires, perquè comptaves amb elles per continuar bregant amb un dia a dia, pel que es fa absolutament imprescindible el suport d’un bon exèrcit que et cobreixi les espatlles, perquè sens dubte sabeu que l’alta traïció està a la tornada de la cantonada i pot ser letal. Com a soldats que som d’aquesta existència, faríem bé en conèixer les tàctiques de l’art de la guerra, perquè ens agradi o no i malgrat la falsa així com hipòcrita bonhomia instal·lada en la nostra societat, si no volem ser carn de canyó, més val que comencem a disparar encara que només sigui per defensar-nos, perquè la supervivència no està garantida. I recordeu a cada instant, que el més important no és sortir victoriós sinó viu, per poder resistir i persistir en aquesta meravellosa lluita constant que és la vida.
