Avui ens tocarà alguna llufa penjada a l’esquena, alguna broma o enganyifa més o menys encertada als mitjans de comunicació i passar el dia vigilant quina una ens poden estar preparant. Aquesta tradició popular –sobretot arrelada als països de cultura hispana, els francòfons i anglosaxons ho celebren l’u d’abril– no deixa de ser el macabre recordatori bíblic del dia en què el rei Herodes va ordenar matar tots els nens de menys de dos anys per, així, desfer-se de Jesús, un esdeveniment –real o no– que porta més a l’esgarrifança que a la rialla.
Sembla, però, que l’ésser humà sortosament és així; la llei de la resiliència i de la supervivència fa que, un cop passat pel sedàs de la memòria col·lectiva i recuperat per la cultura popular, puguem transformar qualsevol drama en acudit o en broma, per constituir una pauta més en el nostre calendari.
Aquest dies passats, en què les felicitacions nadalenques se succeïen, em va sobtar la fotografia d’una jove parella de sirians amb el seu nadó i el comentari de la persona que l’enviava: «Perquè una parella de refugiats amb el seu nadó és l’origen de la nostra tradició més entranyable». Sens dubte una imatge i un comentari impactants, per acabar un any marcat per un èxode massiu i per uns fets que –ja veurem com– la memòria col·lectiva segur que transformarà, perquè malauradament la reacció majoritària segueix sent tancar els ulls davant uns esdeveniments que no ens haurien de deixar indiferents.
Entre altres coses –i per molt que tanquem els ulls– el 2015 passarà a la història per una migració de refugiats de més d’un milió de persones (segons dades de l’Organització internacional per a les migracions i l’Alt comissariat als refugiats de les Nacions Unides) i també per les gairebé 4.000 desaparegudes en l’intent.
És evident que aquestes xifres són més que el símptoma visible d’un problema mundial. Cal encara, però, que els governants i la població que conformem els països més rics siguem capaços d’entendre, d’acceptar, d’integrar i de buscar solucions al problema, bàsicament per dos motius: perquè el problema és de tots i perquè tots som éssers humans, estiguem en el primer, el segon o el tercer món i ens trobem en pau o en guerra.
Quan veig les mesures promogudes per alguns Estats em pregunto on ha quedat la memòria històrica: és que algú ha oblidat l’Holocaust, els refugiats de la guerra civil espanyola, els desplaçats des dels països de l’est cap als de l’oest, el mur de Berlín, l’apartheid o la franja de Gaza, agafant només de referència fets relativament recents i geogràficament propers? És possible a hores d’ara que algú encara pugui creure que els murs i les barreres físiques o jurídiques podran servir per aturar aquesta marea humana?
Per aquest any que s’apropa m’agradaria que el dia dels Sants Innocents es quedés només en això, en una celebració pagana prèvia al Carnestoltes. Per la resta, amics lectors, desitjo que l’any nou us porti tot allò que necessiteu.
Millor 2016!
