Ja fa gairebé dos anys que vaig descobrir la feina de la Marta Lloret, més coneguda a Catalunya com La Caçadora de Masies, una activista, tècnica en patrimoni cultural, que –aprofitant l’impacte de les xarxes socials– difon el patrimoni rural des d’una perspectiva alhora informativa, tècnica i estètica. Una manera de sensibilitzar el públic sobre l’essència patrimonial però també de recordar els usos, els costums i les arrels que configuren la identitat d’un territori. Vaja, resumint, una influencer amb causa (per variar).
Paral·lelament, en els darrers dies m’han arribat iniciatives de joves –i no tan joves– que, des d’una perspectiva comunitària, reprenen en diferents indrets geogràfics d’Europa la filosofia hippie dels 60 i s’atreveixen a crear, de forma molt més pragmàtica, nous models de convivència. De fet, aquestes iniciatives sorgeixen més per la necessitat que per altres qüestions, davant la dificultat d’accés a l’habitatge amb els sistemes actuals, i amb la voluntat de portar una vida més sostenible de consum responsable. No es tracta de reprendre els moviments cooperativistes dels segle XIX per lluitar contra la crisi, ni tan sols de posar en comú capital o forces de treball; el projectes actuals s’encaren des d’una perspectiva totalment moderna, amb eines de gestió tècniques i jurídiques sòlides i amb un objectiu principal: l’autonomia.
Partint d’una base d’habitatge cooperatiu en copropietat o en cessió d’ús –a l’estil de les antigues masoveries– que sovint cal restaurar o adequar (com les fantàstiques masies massa sovint abandonades i deteriorades que ens ensenya la Marta Lloret) i de l’explotació agrícola i ramadera, s’hi afegeixen conceptes tècnics punters en l’auto-abastiment d’aigua i d’energia, la possibilitat pels seus membres de compaginar-ho amb altres tasques mitjançant el teletreball, i uns estatuts que emmarquen la convivència entre famílies (des de la primera fins a la tercera edat) garantint un funcionament democràtic. Mitjançant la creació, el més sovint, d’una associació amb personalitat jurídica i sense ànim de lucre, s’agrupen petits col·lectius de persones amb ocupacions diverses i /o complementàries que tenen uns objectius comuns de vida sostenible.
Són enfocaments que m’agraden molt –idealista que és una–, ja que planten cara a tota la disbauxa que alguns ens pronostiquen de cara al futur. Superen els plantejaments que tenim tan integrats sobre l’individualisme, la propietat privada o el consum pel consum. S’inspiren de temps pretèrits, quan diferents generacions familiars convivien sota un mateix sostre, en què el ritme del treball –sovint feixuc– l’imposava l’estació, en què la supervivència es trobava garantida pel simple fet de que ni faltés ni sobrés i on el bescanvi era clau. No es tracta de nostàlgia ni d’anar contra el progrés, tampoc de decréixer, es tracta de recuperar un ritme de vida més natural, es tracta d’un retorn a la terra amb tot el respecte que li devem. Com deia Garcia Lorca, la terra és el probable paradís perdut; potser que, senzillament, tots aquests joves vulguin retrobar-lo i a mi m’agradaria veure-ho.
