Aquest any volíem unes vacances lluny del bullici i la calor, i el destí final, Irlanda, ha complert àmpliament amb les expectatives –i els tòpics recurrents–: uns paisatges extraordinaris, un clima extremadament variable i una població espavilada i molt oberta al turisme.
Reconec que anava poc disposada a rendir-me als encants irlandesos; tot i així, he de dir que m’ha agradat descobrir aquest indret, però sobretot la seva gent. Una idiosincràsia forta, unes persones amb unes característiques ben destacades, començant per la reivindicació del seu accent i passant per una curiosa barreja d’aplom, de take it easy i d’adaptabilitat en qualsevol circumstància, que els hi atorguen un carisma particular.
Encara que em costi acceptar l’existència d’un «caràcter nacional», sigui on sigui, em permetré generalitzar –procurant no caure en estereotips–, tot basant-me en aquesta breu però interessant experiència. Allò que he vist m’ha permès entendre com els irlandesos s’han pogut disseminar i deixar rastre pel món, sense renunciar mai als seus orígens. Un país en el qual la població recorda –amb museus i centres d’interpretació– la «Gran fam» del segle XIX –que va enterrar prop d’un milió de víctimes, gairebé una quarta part de la població–, que va provocar la diàspora irlandesa cap als Estats Units, el Canadà, Austràlia i, ben entès, el Regne Unit, i que mostra la seva força i el seu esperit de lluita. Segurament aquesta història, dura, també ha forjat els emprenedors i l’economia més recent, fent-la dinàmica, orientada al comerç i als serveis, i amb uns resultats remarcables.
El clima i un passat rural també han deixat rastre en altres aspectes. Així, una certa tristor impregna les seves expressions; les gigues, que aparentment sonen tan alegres, guarden un rerefons de melangia i les cançons entonades al pub, sota els efluvis de la cervesa, sovint són nostàlgiques, però sempre hi sobresurt l’amor i l’orgull pel seu país.
He contrastat la seva amabilitat en diferents ocasions. Les pintades a les façanes d’edificis d’alguns pobles, que transcriuen la frase de William Butler Yeats «aquí no hi ha estranys, només amics que encara no es coneixen», m’han convençut que segurament és així, que em quedaven amics per fer, històries i llegendes per escoltar, i també m’han posat el repte de llegir o rellegir alguns dels grans escriptors que ha donat aquesta terra, perquè ara els podré entendre millor.
La reputació de rudesa que els hi han donat els seus veïns britànics segurament és encertada, però va aparellada amb altres trets com l’enteresa, la força o la ironia. Edna O’Brien, degana de la literatura moderna irlandesa, deia «quan algú em pregunta pel caràcter irlandès, li dic que miri els arbres, mutilats, durs i deformes, però feroçment tenaços.»
M’agradaria d’una certa manera que aquesta imatge d’autenticitat que he captat –o que m’han sabut transmetre– també la poguéssim donar a Andorra, fent bandera dels nostres trets i peculiaritats, sense perdre’ns en una amalgama despersonalitzada.
