Ens passem gran part de la vida responent aquesta pregunta sense aturar-nos realment a sentir-la. Quan algú ens pregunta “qui ets?”, solem respondre amb el nostre nom i, gairebé de seguida, amb allò que fem: “Soc cirurgiana”, “soc enginyera”, “soc empresària”. També hi afegim etiquetes personals: “soc alegre”, “soc exigent”, “soc forta”. Però és això realment el que som?
La nostra identitat sovint està construïda sobre fonaments externs: l’educació, la professió, els èxits, les possessions, les relacions o el reconeixement aliè. Creixem en una societat que, a més, ens ensenya que “tant tens, tant vals”. Per això ens definim pel que fem, pel que aconseguim o pel que mostrem. Però, què passa si tot això desapareix? Si perds la feina, l’estatus o la posició social, continuaries sabent qui ets?
Aquesta és la gran pregunta. Perquè si la nostra vàlua depèn del que és fora, vivim atrapats en una corda fluixa: n’hi ha prou amb un canvi extern perquè trontolli tot allò que creiem ser. No obstant això, quan aprenem a reconèixer-nos més enllà del que és material, comprenem que la veritable essència no participa de tot això. Que qui ets no es mesura en xifres ni en títols, sinó en la consciència que tens del teu veritable jo.
Arribar a saber qui ets és un camí cap endins. Quan un s’atreveix a mirar-se sense por, descobreix quelcom essencial: que el seu valor no depèn del seu rol, del seu èxit o de les seves possessions. Que fins i tot en el silenci i en la incertesa, hi ha alguna cosa intacta i plena: la teva essència més pura. Aquella part de tu que no necessita estatus ni reconeixement. Aquella part que et sosté quan tot l’altre s’esfondra.
Viure des d’aquí —des del teu centre, des de la teva veritat— canvia completament la manera com t’hi relaciones amb el món. Ja no busques SER per agradar, sinó que fas perquè ETS. Ja no persegueixes èxits per sentir-te valuós, sinó que els gaudeixes perquè saps que JA ho ets. Tot allò que construeixes des d’aquest lloc esdevé un acte de coherència, de gratitud i d’amor envers tu mateix i envers els altres.
Si has arribat fins aquí, segurament et preguntaràs: i com puc saber qui soc? Per això t’has de respondre preguntes com: Com et sents quan ningú et veu? T’agrades quan no hi ha aprovació externa? Ets amable amb tu mateix quan les coses no surten com esperaves? Aquestes preguntes no pretenen incomodar-te, sinó convidar-te a recordar que el moviment autèntic és sempre de dins cap enfora.
Conèixer-te a tu mateix és la pedra angular de qualsevol lideratge, i de qualsevol vida plena. Perquè només qui es coneix pot liderar amb consciència, empatia i propòsit. Només qui es manifesta des del que realment és, pot inspirar els altres a fer-ho.
I al final, quan comprens que no ets el que fas ni el que tens, sinó qui ets veritablement, arribes a una vida plena, amb una profunda serenor i joia. Descobreixes que ja ho tens tot i que no necessites res més que poder ser TU. I des d’aquí, la resta esdevé un bell complement, no en la teva definició.
