El cap de Govern, Xavier Espot, ha afirmat que Cerni Escalé i Carine Montaner “no estan preparats per agafar les regnes del país”. I ha afegit que, si algun dia les acaben agafant, “ho patirem”. Més enllà de la valoració que cadascú pugui fer sobre els diferents líders polítics, la frase planteja una qüestió que em sembla molt més important: qui decideix qui està preparat per governar? La resposta, afortunadament, és molt senzilla: la ciutadania.
En democràcia, ningú necessita el vistiplau del governant de torn per poder aspirar a substituir-lo. No existeix cap certificat d’idoneïtat que hagi d’atorgar qui ocupa el poder. Són els ciutadans, a través de les urnes, els qui valoren projectes, equips, trajectòries, encerts i errors, i decideixen a qui confien el futur del país.
L’experiència política és valuosa; naturalment que ho és. Però l’experiència, per si sola, no garanteix una bona gestió. De la mateixa manera que acumular anys a les institucions no converteix automàticament a ningú en millor governant.
Governar exigeix criteri, capacitat d’escolta, equips competents, visió de futur i capacitat per entendre els problemes reals de la ciutadania i donar-hi resposta. I, precisament per això, preocupa el to que ha fet servir el senyor Espot. Afirmar que Andorra “ho patirà”, si governen altres opcions polítiques, va més enllà d’una discrepància legítima. És presentar l’alternança democràtica gairebé com una amenaça. I això, venint d’un cap de Govern, mereix una reflexió.
De fet, no és un registre completament nou. En sessions de Consell General d’aquesta legislatura hem vist, sovint, respostes a l’oposició formulades des d’un to que pot resultar més proper a una lliçó que a un debat entre representants polítics; que tenen, tots ells, legitimitat democràtica.
La discrepància és saludable. Encara més: és necessari confrontar projectes, assenyalar contradiccions i qüestionar propostes. Però una cosa és debatre i una altra és situar-se en una mena de superioritat política des de la qual es determina qui està o no capacitat per governar. I encara és més discutible quan aquesta valoració prové d’un Govern, la gestió del qual també ha de poder ser examinada críticament.
La situació de l’habitatge, l’augment del cost de la vida, la pressió sobre el territori, el creixement demogràfic, el tensionament de serveis, les dificultats que tenen molts ciutadans per imaginar el seu futur a Andorra… Són realitats prou importants perquè qualsevol Govern exerceixi una certa humilitat. Perquè estar al Govern no és sinònim d’haver encertat. Ni haver governat durant anys atorga cap superioritat moral sobre qui proposa una alternativa. Aquesta és, precisament, una de les grandeses de la democràcia: ningú és imprescindible i ningú té la propietat de les institucions. Els governs passen. Els partits passen. Els caps de Govern passen. El país queda.
I serà la ciutadania qui decidirà, quan arribi el moment, si vol continuïtat o canvi, si considera que uns estan més preparats que els altres, o si confia en un projecte o en un altre.
Aquest judici no correspon al cap de Govern, correspon als andorrans. I això no és res que el país hagi de “patir”. És, precisament, democràcia.
