PERIODISTA
Amb més de cinc milions i mig d’aturats; amb un pla seriós de secessió convertit en full de ruta del principal partit de la burgesia catalana; amb el Govern marejant la perdiu intentat no haver de demanar el rescat al BCE i al FMI; amb un deute que s’apropa al 80 per cent del PIB; amb la meitat de les caixes d’estalvi a punt de fer fallida, estatalitzades i pendents de l’arribada d’un crèdit europeu per valor de cent mil milions d’euros; amb la prima de risc en els 450 punts; amb un frau fiscal que segons estimació dels propis inspectors d’Hisenda és el més gran de tots els països de la Unió Europea; amb dues vagues generals en un any; amb més de tres-cents mil desnonaments executats des que es va iniciar la crisi i sengles desnonaments pendents i ara en suspens a l’espera que el Govern concreti els termes de la moratòria que s’anuncia com a conseqüència de la pressió social; amb els pensionistes angoixats perquè en algunes comunitats autònomes els cobren per les receptes del metge mentre que en unes altres els governs regionals (València, Catalunya, Balears, Castella-la Manxa) no paguen o paguen tard als farmacèutics; amb Espanya ocupant els llocs de la cua en els informes europeus (Pisa i uns altres) que ponderen la qualitat dels sistemes d’ensenyament; amb nous impostos i amb la pujada d’uns altres com l’IVA o l’IRPF; amb prop de mig milió d’espanyols que han triat el camí de l’emigració buscant el treball que no troben aquí.
¿Què més ens pot passar? Quines altres desgràcies s’encebaran en Espanya si resulta que, excepte en el sector exterior on les grans empreses, afortunadament, tenen mercat i aconsegueixen beneficis, les altres o han hagut de tancar o estan passant les de Caín. Si tirem endavant serà poc més que un miracle. És més fàcil dir que l’últim que es perd és l’esperança que creure, de debò, en ella. Creure que, a curt termini, ens en sortirem. L’any 2014, ha dit el president Mariano Rajoy. Tant de bo!
Per a més informació consulti l’edició en paper.
