Fa unes setmanes, un grup de menors va apallissar durant dues hores una nena de tretze anys, fins al punt que aquesta va requerir ser atesa a l’hospital. Aquest incident no ha estat aïllat, des de fa mesos van produint-se amenaces i intimidacions en el sector adolescent de la població, incrementant darrerament la seva cadència i agressivitat. Sense anar més lluny, el passat cap de setmana la policia va haver de fer diverses intervencions, la més destacable de les quals va tenir lloc el diumenge, quan un noi hauria estat assetjat i colpejat per un grup de sis altres adolescents que li van arribar a mostrar una navalla, tot i que no van arribar a obrir-la.
Tots aquests fets posen en alerta pares i mares sobre la cada vegada més preocupant activitat de diversos grups d’adolescents constituïts en bandes de relativa recent creació al país. I tot i que és cert que aquests casos han estat posats ja en mans de la justícia, la població espera una resposta més ràpida i contundent, abans no hàgim de lamentar algun mal pitjor.
La realitat és que aquests casos de violència gratuïta i extrema entre menors al país ens fa preguntar què és el que està passant perquè nens, i també algunes nenes, adolescents d’entre 13 i 16 anys, la majoria, decideixen agredir altres nens i nenes, a vegades companys d’escola.
Els experts posen, una vegada més, el focus en les xarxes socials i en les pàgines web a les quals aquests menors accedeixen. I és que resulta més que probable que un dels catalitzadors més importants d’aquesta fúria han estat algunes xarxes socials, perquè no negarem que tots hem vist vídeos i imatges d’adolescents cometent les bogeries més insanes que se’ns puguin ocórrer, posant en perill la seva integritat tant emocional com física, animats pel que han vist a través d’elles. Si parlem d’influents en els adolescents, d’entre totes les xarxes socials, n’hi ha una que s’emporta la palma. I és que els reptes de TikTok són els més populars en aquestes franges d’edat. Així, “valentonades” com tirar-se d’una llanxa que va a tota velocitat, fer travetes en l’aire a una tercera persona, aguantar la respiració fins a desmaiar-se, fer-se talls als braços, ingerir una pastilla de detergent líquid, fotre’s amb el cap contra un mur o surfejar per sobre dels vagons del metro (proesa que el passat cap de setmana es va cobrar dues vides a la ciutat de NY) han despertat les alarmes en la societat que no acaba d’entendre per què els adolescents fan virals aquests reptes absurds de TikTok.
I tornant als fets que parlàvem, fa uns anys, als nostres països veïns, i en general a països del primer món, ja es va viralitzar un repte perillós i poc divertit que consistia a agredir a un amic o company amb una bufetada o cop de puny mentre aquest s’havia de mantenir quiet sense reaccionar. Aquest repte cada vegada es feia amb més públic, de manera que de seguida van estar grups de joves que observaven com un d’ells pegava a un tercer que no es defenia. La conseqüència més directa d’això ha estat la creació de grups que tenen la violència com a diversió, que és el fet diferencial que caracteritza aquest tipus d’agressions. Joves i adolescents que es reuneixen per agredir a algú més dèbil, mentre ho graven en vídeo per compartir-ho després per internet. I tal com passa en la resta de països, ja que el nostre no és una excepció, aquests agressors no responen a una nacionalitat concreta, sinó que més de la meitat acostumen a ser natius del país en què es troben i la resta són d’una barreja de nacionalitats, nanos que tenen en comú la franja d’edat i que s’ajunten per pegar i divertir-se.
I la pregunta clau és per què alguns joves tenen aquest comportament tan agressiu, a què pot obeir aquesta brutalitat tan cega? Doncs, segons els sociòlegs, la resposta està en la pèrdua de valors positius i de referents, associada a la necessitat de pertinença a un grup. Identificar-nos amb un grup i formar part d’ell és una exigència molt primària de l’espècie humana, i per ser acceptats sovint es fan coses en grup, que com a individu sol no es farien, ajudats per la sensació d’impunitat que ofereix formar part d’una agressió col·lectiva, ja que en el grup es perd la individualitat, un no es considera responsable dels fets perquè és el grup qui actua, el grup és el responsable, i si hem estat tots no ha estat ningú. A més, les xarxes socials donen una finalitat a aquestes agressions, un aparador on poder mostrar-les. Els experts també coincideixen en el fet que molts d’aquests nois i noies no serien capaços d’actuar en solitari, agredeixen un al costat de l’altre per la força que els hi proporciona el grup, per la pressió dels altres membres i en alguns casos, per la mentalitat de “mascle alfa” que els obliga a demostrar que “no els vacil·la ningú”. Trobem també que alguns d’aquests grups s’inicien tot imitant a bandes llatines, ja sigui perquè ho han vist per xarxes, o perquè alguns dels membres provenen d’aquests països, amb l’objectiu afegit de controlar el territori, reforçats per la impunitat que dona el grup.
El que és evident és que la viralització de situacions violentes i la seva difusió a través de les xarxes socials (inclosa la xarxa de WhatsApp) agreuja la situació. Els telèfons mòbils s’han convertit en aliats que permeten gravar i compartir atacs dels quals se senten orgullosos, tot intentant despertar l’admiració dels altres.
El problema de tot això és que la solució no és fàcil ni evident. Eliminar ara les xarxes socials i internet és gairebé una utopia, ja que les economies actuals han basat la seva expansió en aquesta xarxa informàtica (que no exclou el fet que sí que caldria treure’n l’accés als més petits que encara no hi estan dintre). Les xarxes socials estan prou instaurades i intentar que els joves no hi entren podria complicar encara més la situació. Eliminar les bandes tampoc és una actuació viable, perquè per a molts joves són els seus referents i se sentirien atacats.
Una cosa que resultaria eficaç és desmuntar la idea ara mateix molt estesa de la impunitat pels qui agraeixen quan ho fan a través de la banda, en grup, que hi hagi conseqüències d’aquests actes, tant si ets l’agressor com un espectador. Alhora que s’hauria de des-violentar aquestes tribus, tot oferint-los alternatives.
I el més eficient, una vegada més, és l’educació que se’ls ha de transmetre a casa. Si la família els ofereix un referent clau, serà més difícil que el busquin fora. Donar valors als nostres joves adolescents dins l’àmbit familiar no farà desaparèixer aquesta necessitat de formar part d’un grup que “sí que els entén”, però eliminarà les conductes agressives del grup enfront dels altres. Cal també reeducar els nostres fills per canviar els àmbits tecnològics reduint el temps d’ús de les pantalles, i ja sabem que es predica millor amb l’exemple, perquè fomentar un ús conscient i saludable en la infància i en l’adolescència requereix un exemple coherent per part dels referents.
I avui acabarem amb una frase de qui fou un dels supervivents dels camps de concentració nazis, un escriptor estatunidenc d’origen romanès, guardonat amb el Premi Nobel de la Pau l’any 1986, Elie Wiesel, que diu: “Davant les atrocitats hem de prendre partit. El silenci estimula al botxí”. No ens podem quedar callats i cal que elevem la veu de protesta en qualsevol circumstància d’abús contra el més dèbil mitjançant la violència.
