Que el cos – soma i la ment – psique estan profundament connectats ningú ja no ho pot negar a hores d’ara. Malalties i síndromes de tota mena assalten els més inesperats: pujades de pressió arterial, caiguda del cabell, baixada general de defenses biològiques, icterícia, càncers de tota mena, descompensacions hormonals, anorèxia, bulímia i un llarg etcètera.
En general es podria dir que l’estat d’ànim afecta moltíssim en la salut corporal de les persones. I es diu ànim, quan un es vol referir a l’ànima de fet: els afectes, les passions, els sentiments, la voluntat, la memòria, la intel·ligència. Una malaltia psicosomàtica es caracteritza perquè comença per algun tipus de malestar de l’ànim, de l’estil de vida i es ramifica en manifestacions corporals de tota mena. Per tant, i com a causa de les conseqüències dels mals corporals, es poden anomenar una sèrie de malalties de l’ànima. Aquestes podrien ser l’ansietat, l’estrès, la frustració, el malestar anímic, la tristesa, la soledat, el ressentiment, l’afany de venjança o l’ànsia de poder, entre d’altres. Malalties de collita moderna de caire nerviós, com l’esclerosi múltiple s’agreugen o es calmen sovint per un estat anímic determinat, més o menys estressat o nerviós. Psicosomàticament, els mals de l’ànima estarien interrelacionats amb els del cos.
Ara bé, i aquí em surt la vena de l’antropòleg que porto dins, les persones no som tan sols cos i ànima, sinó que més aviat el que ens caracteritza és l’esperit; aquella dimensió de nosaltres mateixos que apel·la al sentit de la vida, al propòsit que cadascú manté al llarg de l’existència, fins i tot en la relació amb al més enllà de l’existència present, fins arribar a tenir una relació amb el seu déu. Perquè no s’ha de perdre de vista que cadascú viu, actua i sent segons el déu en el que cregui: sigui aquest el diner, el poder, l’aparença, la vanitat, l’orgull, àdhuc la família, els amics, la pàtria o el Pare i Déu de Jesucrist, Déu únic i veritable per als cristians. En resum, les persones som esperit – pneuma, ànima – psique i cos – soma sarx (1Te 5,23), però no com si hi hagués uns òrgans separables i intercanviables en algun lloc.
Tot el contrari. Esperit, per la capacitat espiritual de plantejar-nos un sentit transcendent a l’actual existència.
Ànima, com a potència del que som en tant que sentiments, memòria, voluntat, decisió, intel·ligència. I el cos, la dimensió física. La persona en tant que corporal, material, carnal, arrelada i encarnada en el lloc i en el temps concret es troba amb el món, amb els demés, fins i tot davant de Déu, corporalment i carnal.
No es perdi de vista que, segons l’Evangeli, Jesús ressuscitat es va trobar amb els apòstols no en esperit, no com una ànima en pena, sinó amb un cos renovat i guarit de la passió per la qual l’havien fet passar els dolents: «Mireu-me les mans i els peus: soc jo mateix. Palpeu-me i mireu. Els esperits no tenen carn i ossos, com veieu que jo tinc!» (Lc 24,39). Com tampoc no s’ha de perdre de vista que l’Església, arreu del món, continua creient i celebrant la renovada existència de Jesucrist, promesa a tots aquells que tinguin fe en ell; tanta, que molts han arribat a oferir la pròpia vida per aquesta veritat.
Ho heu encertat. Si he anomenat els mals del cos i de l’ànima, ara toquen els de l’esperit, el pneuma. Quines són doncs, aquestes malalties pneumàtiques, a l’origen de les malalties de l’ànima i del cos? Doncs aquelles que fan referència a les mancances de la pràctica de les virtuts teologals com la fe, l’esperança i la caritat. Ja Pau, el filòsof de Tars, escrivia als de Corint que la vida de la fe porta a la pràctica de l’esperança i, aquesta, empeny la força de la caritat, és a dir de l’amor veritable (1Co 13,13).
Per contra, es podria dir que qui no té fe, viu lluny de l’esperança i tampoc no sap créixer en la seva estimació vers els altres, vers Déu i vers el món. Quan les persones no sàpiguen cultivar la dimensió espiritual camparan l’egoisme, el narcisisme i l’hedonisme. Desarrelada, la gent només pot caure pel pendent de la malaltia psicosomàtica, precisament perquè primer s’ha deslligat de l’esperit.
En realitat, l’ésser humà és com un arbre que aspira amb les seves branques arribar fins a Déu. No obstant, la part més important de l’arbre són les arrels, que no es veuen, però que sense, la planta no podria viure. Si les arrels són l’esperit, el tronc, branques i fulles el cos; l’ànima, la saba que corre pel seu interior. Tan sols una vida equilibrada entre esperit, ànima i cos podrà portar l’ésser humà per una vida plena i completa. No s’ha d’oblidar que Jesús ha dit que ell ha vingut perquè tothom tingui vida i en tingui a balquena (Jn 10,10).
En definitiva, cada persona esdevindrà un ésser pneumo-psico-somàtic cridat a la salut i a la vida, perquè resolgui de manera satisfactòria el seu pas per aquesta terra.
