Després dels pactes planificats, dels ensurts de darrera hora i de les conseqüents curses, ja tenim les llistes electorals publicades i ara tocarà posar el fil a l’agulla pel que fa a la presentació dels programes i dels candidats. Arriba el moment de fer les fotos per donar el millor perfil, de publicar els programes el més amens possibles per animar els electors a la lectura, també de gravar els espots electorals –tant radiofònics com televisius– procurant ser natural i simpàtic, tot donant la talla que els electors esperen d’un polític, i, finalment –arribant al més feixuc–, els debats radiofònics i televisius, on els candidats hauran de combinar tot allò comentat: bona imatge, proximitat i simpatia, comunicació directa i amb un coneixement aprofundit del programa defensat, capacitat de diàleg i d’argumentació i –naturalment– el necessari fair play que ha de caracteritzar el tarannà de qualsevol polític del segle XXI.
Un cop dit això, i pensant en la dificultat d’aconseguir-ho, no puc més que sentir una extrema simpatia pels candidats, la majoria dels quals hauran de superar aquests petits esculls que a la vida diària d’un adult tampoc tenen tanta importància, però que davant d’un micròfon o d’una càmera agafen un pes gairebé monstruós.
A priori tots tenim el físic que la genètica ens ha deparat i el gust que hem heretat o construït al llarg dels anys, però aquests aspectes tampoc semblen tan greus: el maquillatge i un bon assessor hi posaran remei. Una altra qüestió més delicada és la senzillesa, la simpatia i la proximitat, bàsicament uns trets de caràcter innats que es tenen o no es tenen, però que difícilment es poden simular. Quant a la facilitat per comunicar, si al nerviosisme que provoca un micròfon, una càmera o senzillament el públic, hi afegim alguna dificultat de dicció, un accent dubtós o una veu dissonant, ja parlem de qüestions majors que no es poden resoldre en les poques setmanes de la campanya. Què dir d’aquells que no gaudeixen de bona memòria, que no disposen d’un ampli vocabulari o que no arriben a estudiar la quantitat ingent de matèria que conformen els programes? Doncs que tampoc hi ha remei i que hauran d’acceptar de –potser– fer el ridícul en un moment o altre. Però allò més complicat al meu entendre és mostrar la capacitat de diàleg i d’argumentació, i saber estar en el debat, ja que són unes qualitats que, si no són innates i encara que s’adquireixen com a habilitats socials al llarg dels anys, no deixen de ser imprescindibles a l’hora de convèncer l’electorat de votar per un programa o per un altre.
Entenc que s’enyorin èpoques pretèrites en què no calia patir tant, tothom es coneixia i la confiança en una persona o una família eren motiu suficient per donar-li suport en unes eleccions, però això ja no és així. Els polítics que vulguin arribar a tots els electors han de tenir clar que els hi cal aprendre a vendre el seu projecte mediàticament de la manera més convincent possible. Un cop hagin guanyat però vindrà la prova del foc: demostrar que són capaços de complir les seves promeses.
Per a més informació consulti l’edició en paper.
