Ambient olímpic. Si escoltes la radio, mires la televisió, fulleges un diari o navegues per la xarxa no pots no adonar-te que ens trobem en plens jocs olímpics. Es el moment ideal per redescobrir esports quasi sempre ignorats pels mitjans i que ara per art de màgia reprenen el protagonisme. Els periodistes esportius, condemnats habitualment a passar-nos les cròniques dels esports més mediàtics, poden apropar-nos a d’altres modalitats no menys interessants. Deu ser però per deformació professional, el cas és que darrerament em crida l’atenció el degoteig de notícies relacionades amb un aspecte de l’esport: el trist tema del dopatge. Amb una miqueta d’atenció veus anunciada cada dia alguna (o vàries) exclusió(ns) per control positiu. Ja abans dels jocs (per no parlar del gran esdeveniment esportiu que representa El Tour), hi han hagut casos que han fet que més d’un esportista es quedés a casa. Ja hi haurà ocasió de parlar de la xacra del dopatge, el tema és força complexe i es pot enfocar des de diferents òptiques.
Avui em vull referir a un cas concret, el de l’atleta català Àngel Mulleras de qui s’haurien interceptat uns mails on demanava informació sobre dopatge. Aquest fet ha suposat que les autoritats esportives espanyoles en vetessin la participació als Jocs de Londres, encara que finalment (i si no han hagut canvis de darrera hora), el TAS ha revocat aquesta decisió, i doncs ha permès la participació de l’esportista en la prova per la qual s’havia classificat. Aquest cas no deixa de ser un exemple més de com a partir d’un objectiu lloable com és la lluita contra el dopatge acaba llençant ombres sobre l’esport per un problema de formes. Massa sovint assistim a judicis paral·lels, filtracions, condemnes sumaríssimes i reculades que taquen el món de l’esport en el seu conjunt i que en el fons no fan cap favor a la legítima lluita contra el dopatge. Persones que es mouen per despatxos, segueixen els esdeveniments esportius des de llotges i tribunes, aplaudint entre canapè i copeta de xampany decideixen sobre les carreres dels que s’hi deixen la pell, dels que són alçats com a símbols nacionals quan els vents bufen a favor i que són relegats en l’oblit quan el seu nom incomoda. Els esportistes també són innocents mentre no se’n demostri la culpabilitat.
