Una separació conflictiva, una comunitat devastada i una aparició televisiva. Avui parlaré del cas de Becky Bliefnick.
El febrer del 2023, la ciutat de Quincy, a Illinois, es va despertar amb una notícia que va consternar el veïnat. Becky Bliefnick, infermera reconeguda i mare de tres fills, va ser trobada morta al lavabo de casa seva amb múltiples ferides de bala. Aquella nit, els seus fills eren amb el seu pare, Tim Bliefnick, a poca distància. El matrimoni estava immers en un divorci tens i en disputes per la custòdia, un context que els especialistes en violència de parella identifiquen com una de les fases de màxim risc per a la víctima.
Becky no només era una professional estimada pels pacients, sinó també una dona que percebia el perill que l’envoltava. Poc abans de morir, havia enviat un missatge a la seva germana: “Si em passa alguna cosa, el principal sospitós ha de ser en Tim…”. Aquest tipus de declaració és el que en victimologia s’anomena autovictimització anticipada, pròpia de persones que detecten un augment en l’amenaça i que, tot i intentar alertar el seu entorn, no poden aturar la cadena d’esdeveniments.
La investigació va revelar un patró d’entrada forçada calculat: una finestra del segon pis, una porta de dormitori trencada, i la interrupció violenta d’un intent de trucada al 911. A l’escena hi havia beines de bala, petjades parcials i restes de bosses de supermercat Aldi. No gaire lluny, va aparèixer una bicicleta abandonada sense reflectors, que coincidia amb les imatges de seguretat de la zona. A casa d’en Tim, la policia va trobar un compte fals de Facebook amb anuncis d’una bicicleta idèntica, cerques en línia sobre tècniques d’entrada, neteja de residus de pólvora i temps de resposta policial. També hi havia bosses d’Aldi com les de la casa de Becky, i el seu ADN apareixia tant en una d’aquestes bosses com sota les ungles de la víctima.
Des del punt de vista criminològic, el comportament previ al crim mostrava un alt grau de planificació: preparació de mitjans, estudi de tècniques per accedir sense ser detectat, i elecció d’un moment en què la víctima estava sola. L’ús d’una bicicleta sense reflectors, l’accés per una finestra elevada i l’ús de bosses per transportar elements eren indicadors d’un delicte instrumental, en què l’agressor calcula riscos per garantir l’èxit de l’acció, contrari a l’alta quantitat de trets (catorze, que apuntava a una combinació de ràbia i voluntat de neutralitzar qualsevol possibilitat de supervivència).
El perfil victimològic de Becky encaixava amb el d’una víctima de violència de parella en fase de risc letal: dona de mitjana edat, amb responsabilitats parentals, en procés de separació i amb conflictes legals per la custòdia. Els seus missatges d’alerta mostraven que reconeixia el perill imminent, però, com passa sovint, l’escalada de la violència va superar la capacitat de protecció institucional i personal.
El cas va captar encara més atenció mediàtica per una aparició televisiva de Tim el 2020 al concurs ‘Family Feud’. Quan el presentador li va preguntar quin havia estat el seu error més gran el dia del casament, ell va respondre, somrient: “Dir sí, vull”.
El maig del 2023, el jurat el va declarar culpable de l’assassinat en primer grau i, a l’agost, va ser condemnat a cadena perpètua sense possibilitat de llibertat condicional. La seva defensa va intentar recórrer la sentència, al·legant errors processals i inadmissibilitat de proves, però el novembre del 2024 el tribunal d’apel·lacions va confirmar la condemna.
Des d’una perspectiva criminològica, Timothy Bliefnick presenta un perfil d’agressor de violència de parella amb trets de planificació meticulosa i control instrumental. Malgrat la seva imatge pública sense antecedents i amb aparicions televisives aparentment inofensives, en l’àmbit privat mostrava indicadors de possessió i hostilitat cap a la seva exparella. La seva conducta prèvia al crim inclou accions preparatòries clares, elements que s’associen a un alt nivell de premeditació. L’execució del delicte, amb catorze trets a curta distància, indica no només una intenció clara d’assegurar la mort, sinó també un component emocional d’ira canalitzada dins d’una acció planificada, un patró habitual en homicidis de motivació possessiva en contextos de separació.
Avui, el cas Bliefnick és un exemple paradigmàtic per a l’estudi de la letalitat en contextos de separació conflictiva. Combina el perfil d’un agressor que, davant la percepció de pèrdua de control, recorre a la violència extrema amb una víctima que, tot i identificar el risc, no pot evitar l’atac. Més enllà de la seva dimensió mediàtica, és una lliçó sobre com la detecció precoç dels indicadors de risc i la intervenció ràpida poden ser determinants per evitar tragèdies, tot començant per una premonició en Prime Time.
