Quan l’any 2008 s’aprovava la nova llei de la CASS ens trobàvem al final d’un llarg procés. El text legislatiu aportava canvis substancials en la filosofia de l’ens pagador del nostre sistema sanitari. La sanitat del país, tal com evidenciaven els nombrosos informes i estudis fets al llarg dels anys, necessitava canvis importants en el seu funcionament. Calia posar ordre a tot un seguit de problemes estructurals que abocaven el sistema al col.lapse. La CASS tenia com a rol fonamental recaptar les cotitzacions dels afiliats, administrar els fons resultants i finançar les diferents prestacions garantides. En realitat, la CASS ha acabat assumint d’altres funcions que no li eren pròpies, en particular rols que són més propis d’un ministeri. Aquesta extralimitació en les funcions de la CASS no és tant una invasió de competències, com el resultat de la deixadesa de qui realment hagués hagut de planificar les polítiques sanitàries del país. El fet és que, progressivament, s’ha anat dibuixant el que ha de ser el mode de funcionament del sistema sanitari, amb un ministeri que planifica i executa en funció del marc legislatiu, els diferents prestadors que ofereixen els serveis dins d’un marc contractual ben definit i la CASS que finança el conjunt en funció de les directrius marcades. En aquest context era necessària una nova llei que definís el lloc de la parapública; es va fer una llei consensuada, que algunes veus ja van criticar aleshores, que representava, però, un pas important cap a l’assoliment de majors drets socials. Actualment, es parla de reformar la llei de la CASS. Probablement, s’hagin comès errors en l’anterior text. També l’evolució de la situació econòmica del país, que ha modificat els equilibris en la població activa, afectant la relació entre cotitzants i beneficiaris, ha perjudicat la situació financera de l’ens. Certs canvis són necessaris.
El dia mateix que s’aprovava la llei de la CASS, però, es podia preveure que anàvem cap a la situació actual. L’estat es feia càrrec de l’eventual futur dèficit de la CASS. Aquest fet en si no ens hauria de sorprendre, a la sanitat pública (com a d’altres serveis públics: educació, justícia, seguretat) no se li pressuposa la virtut de generar beneficis per a l’Estat. Una altra cosa és que no haguem d’exigir rigor en la seva gestió que eviti malbarataments. El problema de tot plegat, el pecat original, és que un estat sense un sistema impositiu just i complet, tal com mana la Constitució, és incapaç d’oferir als seus ciutadans els serveis bàsics universals, podem acceptar-ho i posar-nos a la feina, o seguir posant pedaços.
Per a més informació consulti l’edició en paper.
