Curiosa coincidència en el temps: mentre a Espanya s’estudia accelerar l’entrada en vigor de la jubilació als 67 anys, l’home que presideix el país veí del nord avança l’edat del retir als 60. Set anys de diferència entre la nació del nord i la del sud, set anys que, a segons quines edats, són una eternitat per al gaudi de l’oci. Si li dic la veritat, amable lector, no acabo d’entendre molt bé algunes de les coses que ens passen als d’aquí baix (tampoc entenc algunes de les que passen allà dalt, però aquesta és una altra qüestió). Per exemple, ¿de veritat hi ha algú que pugui jubilar-se als 67 a Espanya, quan ningú arriba l’edat actual, 65, en ple exercici del treball (s’exceptuen presidents de bancs i de grans empreses, jutges i catedràtics, clar)? O també em pregunto, ¿té sentit decretar la jubilació als 67 i propiciar Eres, també o sobretot per a les empreses públiques, que permeten als interessats jubilar-prejubilar, en diuen, però ve a ser el mateix als 60?
Espanya, cada dia més, és país de contrastos. I, encara que no sigui necessàriament el mateix, de desigualtats. A uns els van prejubilar amb 52, per escàndol del personal, i aquí viuen, conscients de la sort que van tenir de que no els agafessin les vaques magres. A uns se’ls va acabar el contracte de direcció i van cobrar indemnitzacions supermilionàries com a pagament a una gestió deficient i a altres honestos funcionaris que segueixen aferrats al timó els retallen –paraulota de moda– el magre salari. Uns surten diputats autonòmics, o senadors, o els fan presidents d’una diputació i au, a viure tan ricament, i altres, en canvi, es quedaran, gràcies a la tisora ?de podar, sense la poltrona, ja ho veuran vostès; que ja Esperanza Aguirre, em sembla que amb bon encert, ha començat a anunciar que reduirà a la meitat el nombre, ara clarament excessiu, de diputats regionals. I la lideressa marca, ja se sap, tendència: ¿com no se’ns havia ocorregut abans que potser aquí sobra una bona part de la classe política?
I ja posats a pensar en jubilacions, ¿per què no anticipar, en lloc de postergar, unes quantes, això sí, a preu de jubilat normal? Segur que la ciutadania ho agrairia. Aquí, i fins a la cada vegada més llunyana França.
Per a més informació consulti l’edició en paper.
