Fent memòria del que vàrem concloure en els treballs per definir la idea central de la Marca Andorra l’any 2018 i començament del 2019, convé recordar que una majoria de ciutadans vàrem decidir que aquell concepte que més ens definia com a país era el d’equilibri, balance en anglès. Andorra s’havia de sentir, tant per a cadascun de nosaltres com per a tots aquells que rebessin internacionalment un missatge fent-ne referència. Com un país on hi havia un equilibri entre natura, diplomàcia internacional, progrés i salut, i que tot junt generava una sensació d’equilibri emocional que ens convertia en un país atractiu i diferencial.
De fet, tot i la poca atenció dispensada a aquest projecte de marca país, la veritat és que és aquesta la sensació que entenem que havien de percebre turistes, inversors i emprenedors, els quals s’interessaven pel nostre país, i tot d’acord amb una estratègia de Govern, la de la legislatura 2019-2023, centrada a atreure talent, en promoure l’emprenedoria i en potenciar la diversificació econòmica.
Paral·lelament a aquesta inquietud, però, mentre legislàvem sobre economia digital, innovació i noves tecnologies, s’omplien els coworkings i proliferaven nous ‘assessors’ especialitzats en inversió exterior, el que realment s’estava acabant de coure a la cuina governamental era l’Acord d’associació amb la UE. Probablement concebut com la recepta màgica per a tots els mals de present i de futur de la societat andorrana, fet que a efectes pràctics no ha estat gens convincent i que no s’ha venut prou bé a una ciutadania d’Andorra, diversa en molts aspectes, però afectada majoritàriament per una preocupació comuna: el desequilibri creixent entre el seu poder adquisitiu i l’augment del preu de l’habitatge.
Vet aquí doncs que, fent ús dels ingredients que ja havien servit per neutralitzar altres perills ideològics mobilitzadors de grups agreujats, tornem a les solucions de la ‘diplomàcia interna’ que tanta frustració generen a una part molt important de la nostra ciutadania, i decidim demonitzar inversió exterior i immigració posant-hi nous obstacles desincentivadors. Tot amb la finalitat de complaure a nous grups ideològics mobilitzadors i tractant novament de neutralitzar-los, aquest cop pensant en ‘Europa’.
Així i tot, però, ningú està content, tampoc la Coordinadora per l’Habitatge, i això que l’estratègia ‘Òmnibus’ els hauria de fer més feliços. I és que hem perdut el nord i hem entrat en una espiral de crispació creixent, sense valorar els eventuals efectes nocius que podia comportar per a la nostra economia combatre amb tan poca perícia el problema de l’habitatge i atacant sense miraments la propietat privada, els inversors exteriors, els residents de menys de tres anys de residència, els allotjaments turístics de cinc estrelles – recentment autoritzats i ara assenyalats -, i generant un ambient de desconfiança que ja dona els primers titulars a escala internacional.
De fet, el desencert és tan evident que les mesures per desincentivar arriben quan l’estabilitat econòmica ja penjava d’un fil, i el món i els seus mercats més importants començaven a donar senyals de recessió (Estats Units i Alemanya, per exemple), i a escala interna també, tal com apunten els operadors turístics, els quals parlen de descens acusat, fins i tot dels demonitzats allotjaments turístics.
Alternativament, un es pregunta si el mercat de per si no té prou mecanismes d’autoregulació per necessitar mesures intervencionistes tan extremes. Hi ha hagut ja altres països que liberalitzant el mercat de l’habitatge han obtingut efectes tan propicis com que ha augmentat l’oferta i els preus han baixat per la confiança que s’ha transmès als propietaris. Aquesta potser és la gran reflexió a fer avui en aquest país i en el context econòmic i social, nacional i internacional que ens determina.
Aquell país que havia de lluir ‘Equilibri’ avui projecta una imatge de crispació, desencert i frustració, i, per tant, d’un total ‘desequilibri emocional’ i d’una manca del sentit comú que tant ens ha caracteritzat històricament.nQuan per assolir una determinada fita, per lloable que sembli, s’ha d’acabar reconeixent que s’és conscient que amb determinades mesures no es complau a ‘ningú’, estem el final d’un cicle i al començament d’un de nou que ha de portar canvis molt importants a un país. Quan un Govern, per governar per a tots, s’ha d’enfrontar a una immensa majoria que està disgustada i no aprova l’acció dels mandataris electes, cal fer un pensament.
Fa uns dies, en un context en què tractava de fer veure que la burocràcia actual perjudica enormement l’activitat econòmica del país, deia que: «Ningú ha dit que governar sigui fàcil, però l’habilitat d’un bon governant passa per aplicar les mesures més adients per ajudar a l’equilibri social i no pas aquelles que perjudiquin irreparablement uns per tractar d’ajudar als altres, i més quan per a aquests altres hi ha mesures molt més efectives que les que s’estan aplicant actualment». I ho deia perquè intuïa que érem víctimes d’una burocràcia voluntàriament reforçada, en perjudici de la tramitació d’expedients relacionats amb noves activitats al Principat, i complementària de l’estratègia ‘Òmnibus’. De fet, si Déu o els mandataris que ens governen no hi posen remei, amb unes altres mesures i actituds, es generarà un caos del qual difícilment ens recuperarem en molt de temps. I repeteixo que aprecio les bones intencions de qui governa, però no puc ni jo ni molts com jo avalar-ho de cap de les maneres.
No fa gaire, amb aquests gestos institucionals de ‘diplomàcia internacional estèril’, se’ns informava que s’havia arribat a un acord de col·laboració amb el Govern d’Emirats Àrabs Units per tal de promoure les capacitats institucionals i la millora de la governança en l’àmbit de la promoció de la funció de govern i la creació de capacitats i habilitats institucionals per al futur, especialment mercès a la digitalització i innovació. Quina ironia! El veritablement cert és que, i augmento de sis a vuit els mesos que pot durar la tramitació d’un expedient d’implantació d’una nova activitat al país, a Emirats tardes 14 dies en un procés complet d’implantació. Potser sí que a algú algun dia li pot servir d’inspiració.
Pels que em coneixen, ben segur sabran el molt que em costa ser tan dur en els meus comentaris. Estimo aquest país i no em puc estar de dir allò que crec que el perjudica. Tant de bo Andorra recuperi el balance avui perdut, el sentit comú i l’equilibri emocional, i rectifiqui en atenció als senyals que arriben de dins i de fora del país. Encara hi som a temps!
