Com ja anunciàvem setmanes enrere, l’Observatori de la Marca Andorra es proposa desenvolupar tot un seguit d’articles destinats a explorar amb un esperit crític constructiu les negociacions per a un futur Acord d’Associació d’Andorra amb la UE i els diferents àmbits en què pot tenir incidència. Probablement, aquest és un dels temes que en els propers anys més pot afectar el nostre país, els seus ciutadans i les seves empreses i que pot marcar l’esdevenir econòmic i social de les properes dècades. Justament per això, i perquè afectarà en gran mesura a la projecció internacional d’Andorra, és un tema que mereix ser analitzat des de la perspectiva de «marca país».
La gran pregunta a fer-se és si Andorra i els seus ciutadans necessiten l’Acord d’Associació que es negocia amb la UE des del 2015 o ens el contrari, no el necessitem i no ens aporta res que ens pugui ajudar a millorar el posicionament estratègic actual del nostre país. Per aquells que estan atents als mitjans de comunicació ben segur s’hauran adonat que hi ha opinions per a tots els gustos, des dels que defensen amb gran convenciment el futur acord, passant per aquells que consideren que, sense tancar-li la porta, cal negociar amb molta més prudència i sense presses, fins aquells altres que neguen l’acord de forma rotunda i considerem que ja estem bé com estem.
La primera observació al respecte és que el procés s’ha fet molt llarg, massa llarg, tan llarg que hem passat d’un ampli consens polític i ideològic dels partits polítics hegemònics i majoritaris a l’inici i durant les negociacions, i parlem de les legislatures 2009-2011, 2011-2015, 2015-2019 o fins i tot, amb excepcions, a la 2019-2023, a la irrupció d’un seguit de partits polítics, amb idees clarament innovadores i disruptives i sobretot més crítiques amb les negociacions amb la UE, partits que, per cert, han obtingut el recolzament d’una part no menyspreable dels electors i que han propiciat un debat que, des de la seva inqüestionable legitimitat, genera prou dubtes com per a qüestionar si l’esmentat acord en les condicions de negociació actuals, és suficientment convenient pels interessos del nostre país.
Potser és que ens trobem en el moment culminant de la negociació i que la proximitat de l’eventual signatura de l’acord altera els ànims d’uns i altres mentre acaben de discutir els que semblen els detalls finals, però resulta evident que no han contribuït a generar un clima a favor de l’acord, algunes manifestacions de representants dels principals reguladors europeus o fins i tot de la Comissió Europea, en general crítiques, sense fonament tot s’ha de dir, respecte a les pràctiques bancàries o la baixa fiscalitat del nostre país, quan tenim un Acord Monetari subscrit i incorporat al nostre sistema financer des del 2011 i un sistema fiscal homologat i beneït per la UE i l’OCDE.
I és clar, mentre una de les parts negociadores marca territori i ensenya les urpes amb una certa prepotència impròpia d’aquell que negocia en benefici d’una Europa més unida, va el Principat de Mònaco i, encara que molt diplomàticament, però de forma clara i contundent, abandona la negociació i deixa soles a Andorra i San Marino, argumentant que un estudi d’experts aconsella no subscriure l’acord donat que, segons es prediu, en els primers anys hi hauria una afectació negativa per a l’economia del Principat encara que passats cinc o sis anys repercutiria positivament en la diversificació econòmica del país, entre d’altres qüestions. I és clar, a continuació afloren de nou les veus crítiques que consideren que si Mònaco no ho veu clar, imagineu-vos Andorra!, i per tant millor aturar les negociacions per ser nosaltres els que marquem territori a la Unió Europa.
I què hi diuen els negociadors andorrans a tot aquest seguit de circumstàncies i manifestacions? Doncs que la negociació està en el moment culminant i que restem pocs temes, encara que importants, per definir, però que resulten evidents els avantatges que el futur acord poden suposar per a Andorra i que per coherència i compromís electoral cal arribar fins al final en la negociació i signar el millor dels acords possibles pel nostre país, deixant en mans de la ciutadania la decisió final mitjançant referèndum vinculant.
I a tot això, què en penso jo? Doncs que si l’acord s’ha negociat com ens expliquen i respecta les especificitats d’Andorra, especialment pel que fa a la seguretat i l’ordre públic i la llibertat de circulació de persones està limitada per cupos de forma semblant a l’actual, i si conservem el control fronterer i no es qüestiona la sobirania fiscal, potser sí que hem de fer confiança als nostres governants negociadors i permetre que acabin la feina que, com he dit, es va començar fa molts anys i que ha representat un important desplegament de mitjans i esforços personals, ben emprats tots ells si l’acord finalment compleix amb les expectatives.
No podem oblidar d’on venim i la pressió internacional que ens va forçar a reaccionar el 2007, havent d’iniciar el procés de transformació més important de la nostra història i que ens ha portat a homologar-nos amb la UE i a implementar tot un seguit de canvis a nivell econòmic i fiscal que justament ens han permès guanyar-nos el respecte de la comunitat internacional.
Justament, en aquest procés de canvi i homologació és on cal emmarcar aquesta negociació amb la UE i de fet, és un pas més en el procés de liberalització de les inversions exteriors a la recerca de la tan anhelada diversificació econòmica. Les oportunitats que s’obren per Andorra amb un bon acord, no qualsevol acord, són veritablement destacables, tant per les empreses del país com per aquelles procedents de la resta d’Estats Membres, i de fins i tot de fora d’Europa que a través d’Andorra pretenguin accedir al Mercat Interior Europeu. D’aquesta forma, podríem per fi atraure una inversió exterior de qualitat, amb empreses de valor afegit i no la inversió exterior especulativa, que ara hem començat a combatre. En aquest sentit, en alguns articles anteriors ja hem destacat la importància d’accedir a dit mercat i poder beneficiar-se de l’homologació europea pels productes alimentaris derivats dels sectors agrícoles i ramaders del país, quan ara només trobem que obstacles per sortir del país i accedir a nous mercats. També hem destacat la importància de disposar del reconeixement automàtic dels títols universitats lliurats per futures universitats andorranes d’especialització diferencial. O les oportunitats d’estudis i laborals pels nostres estudiants amb unes majors facilitats d’accés al que dit mercat interior ofereixi.
En el mateix sentit, l’Informe Econòmic 2022 de la Cambra de Comerç, Indústria i Serveis entre d’altres reivindicacions, i tot avalant la negociació del futur acord, ha reivindicat que de la negociació en pugui derivar l’accés com a regulador financer al Banc Central Europeu, amb l’avantatge que això suposaria al poder accedir amb més facilitat a fons per injectar a l’economia del país, així com l’accés a ajuts i a programes estructurals europeus pensant especialment en infraestructures de comunicació que permetessin el nostre desenclavament progressiu.
I pels més escèptics, aquells que diuen que assumir bona part del cabdal europeu suposarà un esforç logístic inassolible, una nova finestra d’esperança ens la proporciona el nostre veí del sud, doncs podria ser, de fet aquests dies s’inicia el procés, que el nostre idioma oficial esdevingui també oficial a la UE, amb l’important estalvi que això suposaria per Andorra, evidentment. Al respecte, hem sentit d’alguna posició crítica procedent del nostre estat veí de nord, on tenim un aliat d’excepció, el nostre Copríncep Francès, amb qui caldria obrir un canal de comunicació activa dedicat a fer valdre la nostra llengua, o almenys no posar obstacles a la petició formulada pel Govern espanyol, instat pel català.
En definitiva, m’agradaria concloure amb una opinió favorable al bon acord que em vull imaginar que aconseguirem i acollir en positiu les recents veus crítiques d’alguns representants europeus, doncs ens han de permetre sortir reforçats a l’haver de ser confrontades amb una realitat que honora l’esforç fet per Andorra els darrers anys i que ens ha permès construir una reputació prou sòlida com per continuar i finalitzar una negociació de tu a tu, en igualtat de condicions i amb un interès igual d’important tant, per una banda, com per l’altra. Això sí, si és un bon o no tan bon acord per Andorra ho decidiran els negociadors explicant amb tot tipus de detall les bondats del mateix, i la ciutadania que l’haurà de referendar. I des d’aquí, aquest humil Observatori, continuarem desgranant tot allò que se sap i que no se sap de l’acord i en farem la crítica corresponent, sempre tractant de veure allò que en positiu o negatiu afecti l’esdevenir del nostre país.
