Hem arribat gairebé al final d’un intens 2024 que, en clau andorrana, s’ha centrat, per una banda, en el debat sobre la problemàtica de l’accés a l’habitatge, les tensions al mercat immobiliari, la pèrdua de poder adquisitiu i les fórmules i estratègies per combatre’n els efectes; i, per una altra, en l’inici de la campanya informativa destinada a donar a conèixer a la ciutadania el contingut del text de l’acord negociat i tancat amb la UE i que hi hauria tard o d’hora de sotmetre’s a referèndum, i en l’aferrissada confrontació entre els partidaris del «sí» i del «no». Tot plegat amb el rerefons d’una reflexió sobre el potencial de creixement del país i els estudis de càrrega comunals que ens haurien d’aportar dades al respecte.
En general, però, es percep a l’ambient una estranya sensació de frustració i descontent. La veritat és que bastant majoritària, en la qual una part de la població culpa al Govern per no haver trobat solucions convincents als temes d’habitatge i de poder adquisitiu, i el castiga amb una amenaça de dir «no» a la UE. Una altra part important de la població se sent contrariada per les mesures anunciades que pretén implantar el projecte òmnibus, justament desenvolupades per complaure el primer grup descontent. Enmig dels dos grups n’hi ha un altre que pateix per la feblesa de la tendència «sí» a la UE i que el frustra que no s’evidenciïn els avantatges de l’Acord, o aquella altra que considera insuficient l’òmnibus per resoldre el problema que pretén afrontar. En conclusió, que acabem l’any amb una ciutadania majoritàriament confosa i contrariada i que clama a crits algun missatge esperançador que permeti convertir en claror la foscor que ara regna al país.
Per sort, ni que sigui per un període curt de temps, el que durin encesos els llums que il·luminen els carrers i les nostres llars en aquesta època, la mateixa majoria de ciutadans podrà neutralitzar el núvol tòxic que enfosqueix la seva quotidianitat, amb un antídot dels més eficaços, gairebé infal·lible, que és aquesta incomprensible energia que carrega l’atmosfera d’optimisme i renovades il·lusions i que se’n diu Nadal.
És un període curt, però intens, on regna l’optimisme i en el qual tots ens plantegem nous propòsits per al nou any que arriba i ens fem promeses respecte a allò que la consciència ens avisa que cal canviar. I encara que l’efecte duri poc, com a mínim ens genera expectatives d’allò que podria ser, encara que al final no sigui perquè ens falli la voluntat.
El repte, però, és fer possible i donar continuïtat a tot aquest seguit d’optimistes plantejaments nadalencs i fer-los perdurar més enllà durant la resta de l’any. I perquè això sigui possible, cal que com a ciutadans ens empoderem fins al punt d’adonar-nos de la importància que té l’opinió de cadascun de nosaltres i fer-la valdre com es mereix. Començo per mi, i qui s’apunti a aquest joc que em segueixi!
Desitjo amb tota la força del meu esperit que per fi se n’adoni tota la classe política que s’equivoca en prioritzar interessos de partit per damunt dels interessos reals dels ciutadans, i que és un despropòsit que uns i altres no sàpiguen trobar aquell punt mitjà on el gran beneficiat és el ciutadà i la societat a la qual pertany.
M’agradaria que uns i altres, aquells que ens governen o que ens volen governar, aprenguessin a veure més enllà d’una legislatura i planifiquessin estratègicament a llarg termini i pel bé comú, i no pensant en els pròxims comicis electorals.
Com deia fa uns dies, el millor regal que podria rebre la ciutadania d’aquest paí, seria el compromís de les nostres autoritats de fer un estudi rigorós de les necessitats reals dels nostres ciutadans respecte a l’accés a l’habitatge, i, d’acord amb aquest estudi, planificar a llarg termini, mitjançant una estratègia col·laborativa publicoprivada, el desenvolupament d’iniciatives en aquest àmbit prou eficaces com per acabar d’una vegada i per sempre amb un problema que de moment ens encega i no ens deixa veure tot allò de bo que hi ha més enllà.
I si l’esmentada estratègia s’emmarca en un text legal madurat, reflexionat i ponderat que complau una immensa majoria de ciutadans, es digui «òmnibus» o com es vulgui dir, doncs millor que millor.
I si, a més, ens adonem que hem de crear els mecanismes per consolidar una economia de molt més valor afegit i la implementem, i amb això ajudem d’una forma gairebé definitiva a millorar el rendiment de les nostres empreses i el poder adquisitiu de la classe treballadora, doncs serà formidable. No només per la qualitat de vida dels nostres ciutadans, la qual milloraria considerablement, sinó perquè quan toqués ens podríem asseure a reflexionar junts tots. I quan dic tots dic tan els del «sí» com els del «No», i amb serenitat i sentit comú probablement ens adonaríem de quin és l’encaix més favorable d’Andorra dins el context europeu.
No vull ser egoista i acaparador de favors, i crec que el meu desig acaba aquí de moment. Ara toca als altres!
Per això, invoco al ciutadà del país perquè s’empoderi de veritat i faci arribar la seva visió a qui ens governa, sense intermediaris ni representants condicionats per rígides ideologies, perquè de veritat se sàpiga quina és l’opinió majoritària de la nostra gent.
Us imagineu que cadascun dels 86.000 i escaig ciutadans d’Andorra fessin el mateix i fossin capaços de fer arribar als nostres governants la seva opinió i visió real del que l’afecta, li preocupa, el motiva o l’il·lusiona?
Potser tot plegat és molt utòpic, però qui sap si potser algun dia arribem a projectar amb tanta força els nostres desitjos i il·lusions que la nostra veu es fa sentir com es mereix. No sé, però a part de salut i prosperitat i per variar, aquest em sembla un bon «desig de Nadal»!
