L’Observatori de la Marca Andorra es fixa aquest cop en un tema de gran actualitat i alhora d’una importància vital pel desenvolupament econòmic i social del país: la inversió exterior.
Liberalització de la inversió exterior i diversificació econòmica eren els grans reptes el 2012, i no va ser fàcil per Andorra donar-se a conèixer internacionalment en aquesta nova estratègia, quan fins aquell moment érem coneguts i de fet basàvem la nostra economia en el turisme, el comerç i la banca. Es tractava de reaccionar a una crisi sense precedents, a un canvi de cicle econòmic, mirant de trobar els mecanismes que ens permetessin atreure talent i inversió exterior de qualitat, i que junt amb els sectors tradicionals, però redefinits, ens permetés construir un nou model de prosperitat econòmica.
Després d’onze anys d’experiència m’atreveixo a dir que ho hem aconseguit a mitges. Ningú posa en dubte que quantitativament parlant, el resultat és positiu i avui la inversió exterior ha esdevingut el 18% del nostre PIB. Però qualitativament crec sincerament que en part hem punxat, i cal preguntar-se per què?
Prèviament, però cal reconèixer els esforços d’aquelles institucions que en aquells moments inicials de la nova etapa d’obertura i fins al dia d’avui, han fet tot allò que ha estat a la seva mà per tractar de promoure l’atracció de talent, d’inversió i de turisme de qualitat. No podem oblidar la iniciativa transversal del projecte Andorra Té Futur, la feina feta des de la CEA a través de l’acció de promoció exterior i de la construcció i impuls de la Marca Andorra, o la bona feina feta des de la Cambra de Comerç Indústria i Serveis i també des d’Andorra Turisme, Andorra Business, Andorra Digital i Andorra Recerca + Innovació. Però malgrat tot, no hem aconseguit un pas endavant diferencial respecte a la diversificació econòmica. Això no vol dir que no haguem avançat, però no prou pensant en aquells sectors que veritablement ens haguessin hagut de posicionar de forma diferent a la qual avui constatem.
Potser hauria calgut una estratègia més definida des del principi, amb uns objectius molt més concrets. De fet, el projecte de marca país, pretenia posar en valor la Marca Andorra per tal de donar visibilitat a l’oferta del nostre nou model econòmic i social. Però queda clar que no teníem cap experiència al respecte d’obrir-nos al món i que, després d’aquests primers 11 anys, no hem estat capaços de seleccionar allò que volíem i era positiu pel país i hem permès que arribés tot el que ha arribat, bo i dolent, favorable i perjudicial per a la nostra economia i per la nostra societat. I és clar, els més espavilats, tant de dins com de fora, es van posicionar i activar la reacció davant l’obertura. En part, en forma d’atracció d’aquells que buscaven el diferencial fiscal, i no sempre portadors de talent aprofitable socialment, sinó més aviat el contrari, especialment en aquells casos més cridaners (alguns influencers digitals i derivats). Addicionalment, activant-se el sector de la promoció immobiliària, principalment d’habitatges d’alta gamma, aturat durant molt de temps, que ha atret alguns inversors internacionals, tampoc tants, i sobretot, inversors especulatius, els mateixos de sempre, aquells que ja es dedicaven dècades enrere a invertir aprofitant l’opacitat i que tants de problemes han generat a dia d’avui per la dificultat de posar al mercat aquelles antigues inversions. No podem oblidar tampoc l’arribada de professionals dels països veïns atrets per l’oportunitat d’assessorar aquests nou vinguts i que juntament amb els que ja hi havia al país s’han convertit amb el que ara s’anomena «multiplicadors» de l’economia del país (així els qualifica Andorra Business) i que molts d’ells són responsables destacats de l’arribada indiscriminada de personatges carregats de diners i mancats d’aquell talent diferencial i proactiu que res poden aportar al creixement qualitatiu de la nostra societat. Justament aquests són els que més han perjudicat el mercat de l’habitatge de lloguer al país, ja que el seu alt poder adquisitiu i la manca d’oferta front l’increment de la demanda, han provocat una bombolla immobiliària de lloguer sense precedents a Andorra.
Abans, però que la bombolla esclatés per si mateixa, el nostre país i els seus governants, amb el suport de la majoria d’institucions i partits polítics, s’han decidit a fer esclatar voluntàriament la bombolla de forma controlada per tal d’anticipar-se als nocius efectes que podien derivar de la manca de reacció.
Finalment, doncs s’ha impulsat una iniciativa legislativa per tal de frenar la inversió exterior immobiliària de tipus especulatiu. Tal estratègia s’ha dividit en dues fases, una primera amb una moratòria d’uns 3 mesos on es suspenen les autoritzacions d’inversió estrangera en immobles i entretant s’elabora un nou text legal al respecte, i una segona en què entraria en vigor aquesta nova normativa encaminada a dissuadir determinades inversions exteriors immobiliàries especulatives i que pretén gravar tals inversions amb una taxa o tribut d’almenys el 10, per cert, que alhora es complementaria amb un tractament fiscal que gravés amb major mesura aquelles transmissions posteriors executades en un curt termini de temps i que denotessin un esperit clarament especulatiu.
Recordem, però que, en part per la lluita contra la inflació i la consegüent increment dels tipus d’interès, i en part també pels canvis legislatius en matèria d’immigració, incrementant la fiança pels residents per compte propi a 50.000€, el mercat immobiliari s’ha destensat i la bombolla immobiliària ha deixat d’inflar-se. Per una banda, hi ha menys demanda d’immobles, encara que no s’acaba de notar en els preus, els quals, tant per la situació del mercat, com per la nova mesura que apuntàvem, baixaran segur en baixar la demanda, i, per una altra banda, els preus dels lloguers han baixat a l’haver-hi més oferta i menys demanda de residents per compte propi. Potser podríem concloure que la mesura arriba una mica tard i que el mercat ja havia donat senyals evidents de ralentització fa mesos. En aquest sentit, he arribat a pensar que la moratòria de 3 mesos podria ser innecessària, ja que amb el mercat en retrocés no hi hauria de fer por l’efecte crida.
Però he canviat d’opinió avui mateix quan he sabut que hi havia moltíssim moviment des que es varen tenir notícies de la moratòria, i que a correcuita, hi havia un munt d’operacions d’inversors estrangers tancant-se precipitadament per evitar els efectes de l’esmentada moratòria. Increïble però cert!
Dues reflexions finals. La primera és que cal anar molt amb compte en com pot afectar a l’economia del país el nou gravamen a la inversió exterior immobiliària. Cal que el legislador sàpiga ponderar molt bé entre el que és la lluita contra inversió especulativa que perjudica clarament el mercat de l’habitatge i les mesures fiscals que se li apliquen, tant en forma de nou tribut, del que caldrà veure’n la seva deductibilitat i complementarietat amb IGI i ITP, i la posterior tributació dels increments de patrimoni. Segons com s’apliqui, l’estratègia serà tan dissuasiva que la inversió s’aturarà del tot i la recaptació per tal concepte serà testimonial i no aportarà res als projectes de construcció d’habitatge a preu assumible a què es volia destinar, sense menysprear l’aturada del sector de la construcció que pot provocar.
La segona reflexió i la darrera, per moment, és que, tal com també es planteja la reforma legislativa projectada pel Govern, cal redefinir el tractament que es dona a la inversió exterior al país en general. Per una banda, hi ha inversió exterior immobiliària qualificada en forma de grans infraestructures avui inexistents en els sectors de la salut, l’educació, la investigació, les noves tecnologies i tantes altres, que s’han d’anar a buscar, atreure i impulsar. Per una altra banda, més enllà de les limitacions que estableixi la nova normativa, el que cal és estratègia. Qualsevol nou model promocional per atreure inversió exterior qualificada ha d’anar acompanyada d’una nova forma de donar visibilitat internacional a l’oferta creada implicant-hi a tots els agents. En aquest sentit, un especial esment pels «multiplicadors», als quals se’ls ha d’investir del reconeixement professional adequat, combatent l’actual intrusisme, totalment generalitzat, i dotant-los dels mitjans adequats perquè realment puguin fer d’autèntics ambaixadors del país, i no com fins ara en què tot val, i és clar així ens ha anat.
Tenim una nova oportunitat per redefinir com volem que la inversió exterior influeixi en l’economia i la societat de l’Andorra del futur. No la desaprofitem!
