Nosaltres coneixem millor que jo

• Està clar que el sistema educatiu no funciona; és el moment d’aprendre a adquirir aquest coneixement

JAN ARBONA

D’una ullada ràpida i amb una certa enyorança veig les enciclopèdies de tota una vida, la Labor, el Monitor, L’Oxford, La Història de les civilitzacions i en recordo d’altres d’anys d’estudi, o més aviat d’apassionada lectura furtiva i llargues nits devorant les estimades pàgines que anaven aportant coneixement i maduresa. En el transcórrer dels anys he recorregut moltes vegades a les seves pàgines recercant la informació o el complement de les informacions que m’arribaven, agafant el volum en el que sabia trobaria aquella informació, molt sovint per a rellegir el que recordava i tiniva ja situat al volum i capítol, quan no pàgina exacta.

Al febrer del 1991 obria per primer cop la que seria la meva primera pàgina d’informació electrònica; el que m’havia arribat de la mà de Robert Cox com un “teletipo electrónico que se llama w3” hi vaig poder accedir des d’una empresa de comunicació francesa a la Universitat de Cornell per poder endinsar-me en les informacions i lleis americanes de la propietat intel.lectual.

Sense ser conscient encara que havia canviat l’accés al coneixement; primer en aquell afany de joventut en devorar les pàgines i les informacions de les velles enciclopèdies, més endavant tornant a agafar aquestes ja anant directament al punt que m’interessava, i en aquell 1991, preguntant sobre el que voliva i accedint a la informació en uns minuts.

Passarien quatre anys perquè el cercador Hotboot i Lycos fossin ja part habitual de les consultes, i en especial els enllaços a les universitats australianes fos ja més habitual i tan freqüent com llegir els diaris cada matí. Ara, anys més tard, reprenc aquell primer pensament i m’adono que el coneixement ha canviat des dels meus primers aprenentatges, i els de molts, memoritzant taules matemàtiques, declinacions en llatí, la taula periòdica dels elements, i un especial record per a aquel vell mestre que ens va acostar el càlcul matemàtic mental descobrint que ja no era cosa de memoritzar perquè sí, més aviat de comprendre i investigar, era el moment de despertar la nostra curiositat jovenívola i preparar-nos per al que encara ni coneixíem, assentant les arrels per a aquest coneixement comú.

MENTRE
nosaltres memoritzàvem llargues lliçons, Ted Nelson batejava el que avui simplement coneixem com a pàgina web, el concepte w3 no reeixia i es convertia en les tres conegudes www, 20 anys era la distància que hi havia amb els Estats Units o Alemanya, mentre alguns assistíem sorpresos al primer corrector amb el nom d’Ull Màgic a un rotatiu català, enmig de planxes d’alumini i fotolits, mentre el pare uns anys abans contractava personal per posar en marxa un sistema de càlcul amb targes perforades. El seu pensament era en aquells anys de crisi que els ordinadors generarien nous llocs de treball i millorarien la qualitat de vida dels treballadors.

Els meus pensaments anaven anys més tard en una altra direcció, el coneixement havia canviat, era el moment d’aprendre a cercar la informació, de posar aquesta a l’abast de tots de manera fàcil i immediata, i contagiat dels moments pensar en una educació universal, assequible i disponible per a tots, sense encara qüestionar la qualitat o la veracitat de la mateixa, la tergiversació o la manipulació a què es podia sotmetre. Òbviament donava per suposat que aquesta seria universal i independent.

Podem debatre, retornant a la meva primera informació electrònica sobre la propietat intel.lectual, la mateixa propietat intel.lectual, la seva autoria i la seva universalitat, ara 20 anys més tard encara em pregunto el mateix que aquell llunyà 1991: ¿de qui es propietat el coneixement i de qui depèn que aquest coneixement sigui universal i accessible? ¿És que cal que tot el coneixement es trobi a l’abast de tots o cal que alguna instància superior decideixi quin o qui pot accedir a aquest coneixement i en quin moment o circumstàncies? ¿Estem donant per suposat que no tot el coneixement pot estar a l’abast de tots, amb base a una suposada manca de criteri, formació o educació per comprendre o discernir?

NO TROBO
resposta que em confirmi aquest pensament, com tampoc el rebutgi; en tots dos casos estaríem cedint a no sabem qui aquest poder o marcant nosaltres aquests límits, límits per una banda que podem nosaltres amb la nostra educació definir on comencen i on acaben. Crec que em trobo enmig d’una paradoxa que tan sols es pot respondre en el coneixement comú.

He seguit molt directament tot l’afer de les documentacions sobre la seguretat nacional americana, filtrades la darrera setmana, i en especial la relació entre els dos protagonistes de l’afer, un per haver filtrat els documents, l’altre per haver revelat qui els havia filtrat amb un judici personal sobre les implicacions del fet que les documentacions haguessin estat fetes públiques. Des de l’afer dels informes de la guerra de Vietnam als actuals dossiers s’han produït dues circumstàncies molt diferenciades: per una banda, els mesos de feina familiar que va implicar extreure i publicar en els mitjans escrits nord-americans aquells dossiers i la immediatesa dels actuals i, per una altra, la reacció inquisidora que va arribar a prohibir la seva publicació dia a dia als diaris, allargant l’agonia de tot un Govern, fins a la inutilitat avui dia de retirar aquests dossiers que en minuts ja estaven desats a totes les redaccions del món, analitzats per milers de persones i distribuïts a milions.

¿Bradley E. Manning podia decidir si publicar i obrir al món els dossiers secrets del Pentàgon? ¿L’Administració nord-americana podia lícitament ocultar amb base a la seguretat nacional o qualsevol altre motiu aquesta informació? ¿Adrian Lamo tenia el dret de delatar Manning? No hi ha una resposta, qualsevol es vàlida i forma part del coneixement, està clar dins la nostra educació de memoritzar dia rere dia la taula de multiplicar, però sí la nostra educació és la d’aprendre a discernir, cercar la informació i prendre opinió, tot canvia, i podem pensar que el lliure accés a la informació amb aquesta educació és el coneixement comú.

M’avanço 20 o 30 anys, potser no i tan sols són 2 o 3, no ho puc conèixer ara. Imagino la societat amb un accés lliure i universal a tot el coneixement, per descomptat no cal ja ni dossiers secrets ni informes confidencials, potser estic pensant que ni les estratègies comercials ja són secret de cada empresa, els científics posen a l’abast de tots les seves investigacions des del primer moment de la idea, no calen mesos de reunions per elaborar un programa electoral. Em ve a la ment la paraula anarquia. ¿Serà aquesta la definició dels idealistes del segle XIX i XX?

M’ADONO
que realment dar- rere del coneixement com l’hem après s’amaga l’engany, potser perquè els dossiers filtrats explicaven la veritat d’uns fets. Miro enrere i m’adono que darrerament hem vist i viscut molts moments de papers amagats, de paraules velades i obscures, de fets vistos a poca llum i crec que al darrere només s’hi pots amagar la veritat, la veritat que l’engany desdibuixa i encobreix, i els fets i els moments es tornen a repetir, canvia el mètode, la difusió i el ressò mediàtic, però fruit de la mateixa educació amb diverses generacions de diferència. Està clar que el sistema educatiu no funciona, memoritzar per assolir un coneixement limitat i coaccionat, és el moment d’aprendre a adquirir aquest coneixement, d’accedir-hi cercant la pregunta i la resposta, sense el prejudici de la pregunta i el sentiment que no ho podem comprendre.

M’adono que no em van ensenyar a preguntar; serà la primera lliçó i qüestió que hauré de fer demà. I potser trobi respostes a com aquest coneixement conviu amb la propietat intel.lectual, com si fos l’any nou en que en un segon podem canviar d’any, segle i mil.lenni i podem fer que aquest coneixement sigui nosaltres i no jo, com una societat acomiada una forma d’educar i s’obre a la universalitat que tots som alumnes de tots, on apareixi en primera pàgina la notícia que hem trobat l’afirmació que ens ha respost a tots; no ens cal amagar més la veritat.

Tècnic de Sistemes de Cal Peles.

redaccio@andorra.elperiodico.com