Quan va esclatar la gran crisi del Segle XXI, aquesta en la qual àdhuc estem tots immersos, hi va haver precipitades reunions globals, urgents trobades de polítics, fòrums d’economistes; les grans sales en les quals es reuneix el poder romanien sempre plenes i en estat d’alerta i solament canviaven les sigles dels qui les habitaven: FMI, G-el-quina-sigui, OCDE… I van decidir dues coses: posar pedaços a la situació injectant diners als bancs –culpables en gran mesura del desastre i «refundar el capitalisme», que com a objectiu no es pot dir que sigui insignificant.
Però van passar els primers dies d’esbalaïment i com no es produïen suïcidis en massa, va haver-hi qui va creure que allò era ja el començament d’una nova època en la qual tornaríem tots, amb sacrificis, clar, a recuperar el nostre món feliç. Alguns vam dir –sense tenir ni idea d’economia– que allò no era suficient, que les mesures eren excessivament conjunturals i que el veritablement important, això que ells havien anomenat «refundar el capitalisme», era posar als mercats rostre humà, introduir una certa ètica de manera que el capital fos una mica més productiu i una mica menys especulatiu, tractar que els recursos arribessin als països subdesenvolupats, quatre o cinc coses que seguien sent un somni irrealitzable. I va passar el que ara pot començar a passar: que els EUA han estat a punt de la suspensió de pagaments i que, en una Unió Europea absolutament absurda, han hagut de ser «rescatats» tres països, tres més estan en el punt de mira i uns altres –que van entrar per la porta falsa en l’època de les vaques grosses– ni tan sols compten en el panorama econòmic.
I així seguirem perquè l’única solució que està en la ment de tots és tan senzilla que resulta absolutament impossible d’engegar: només es tracta de canviar el món, d’equilibrar-lo, que aquest 20% de la població mundial que manega el 80% dels recursos s’adoni que això ja no va enlloc i que és millor per tots anar baixant a poc a poc aquesta aclaparant desproporció, que un poble i fins a un continent, no poden ser solament el negoci d’uns senyors, d’uns grups i que aquests senyors i aquests grups no poden seguir estant emparats per uns governs que no són més que ostatges al servei d’unes minories immorals que es protegeixen amb lleis que ells mateixos promouen a l’ombra per legalitzar els seus crims i fins i tot els seus genocidis.
Només es tracta de canviar una mica el món. ¿Però com creure en aquesta possibilitat si els que podrien fer-ho tenen les consciències comprades i les mans tacades de sang? Si un cregués en alguna cosa més que en l’home només, si un fos un predicador d’aquests apocalíptics, caminaria ara anunciant el final del Vedell d’Or i que només destruint el sistema que ens hem muntat, serem capaços de tornar a la tranquil·litat. No sóc predicador i el sistema és possible que sobrevisqui. Em conformaré explicant-li al meu nét d’aquí a uns anys, que no era tan difícil, que solament hagués calgut que uns quants haguessin intentat canviar el món.
Per a més informació consulti l’edició en paper.
