Absorts com estem mirant-nos el melic, se’ns escapen de vegades els esdeveniments més notables. Que una publicació francesa, Li Parisien, mostri en una enquesta que Marine Le Pen, filla del mític –anem a anomenar-lo així– ultradretà Jean Marie, seria la política més votada de celebrar-se ara unes eleccions, sembla altament preocupant. Que a Itàlia Berlusconi segueixi campant a pler, que a Bèlgica una constel·lació de partits, semipartits i grupuscles estiguin a prop de fracturar el país, que a Gran Bretanya hagi desaparegut, per ventura per sempre, l’etern i rendible bipartidisme, que al Parlament Europeu s’hagin colat formacions pirates, marginals i de colors diversos, hauria de fer-nos meditar i entonar el clàssic ¿quo vadis, Europa?
¿Està la immigració fomentant, com ocorre a Holanda, fins a cert punt a Dinamarca i en la veïna França, una inclinació cap a la ultradreta? ¿Han mort els partits tradicionals, aquelles clàssiques internacionals (socialdemòcrata, liberal, democristiana) han passat a ser un record gràcies a l’aproximació de programes i la fi de les ideologies que dicta la crisi econòmica? ¿Com és possible que en un país hiperpolititzat com França existeixi tan escassa banqueta política i seguim parlant de le Pen, de la filla de Delors, de l’exmarit de Segolene i, pitjor encara, d’un Jacques Chirac que hauria d’estar confinat a les pàgines de tribunals?
Definitivament, alguna cosa està canviant, i molt ràpid, en una Europa on tan sol Alemanya representa ja una certa tradició política… de moment. Si el Vell Continent és una sort, a la seva manera, de reencarnació de l’Imperi Romà, estem davant la caiguda d’aquest Imperi, incapaç de presentar una cara unida davant els moviments a escassos quilòmetres de les seves fronteres i davant el terratrèmol que sacseja als mercats i a les borses del món.
Però ja dic: s’esfondren nous murs de Berlín i nosaltres aquí, especulant amb la morbositat que pugui tenir () la salut dels nostres polítics, o sobre si l’home que ara encarna el màxim poder polític anunciarà la setmana propera, o la següent, que no pensa presentar-se a la reelecció. Meres gotes d’aigua en l’enorme tsunami polític que s’està forjant més enllà de Tarifa i per sobre dels Pirineus. Inútil pretendre que anem a sortir indemnes d’aquesta gran moguda, que no estic segur que sigui tan desitjable.
Periodista
Per a més informació consulti l’edició en paper.
