Hi ha gent que mai supera l’etapa de l’adolescència respecte a la responsabilitat del seu comportament i culpa als altres de la seva situació personal. Tots som conscients que durant la infància els nostres pares tenen el control de la nostra vida, ells decideixen quines activitats podem realitzar. Però, una vegada som majors d’edat o inclús a partir dels setze anys, ja tenim la llibertat per a decidir per nosaltres mateixos quines activitats ens compensen més. És a dir, segurament que de petits hem hagut de fer algunes que no ens agradaven gents, però els nostres pares opinaven que ens serien beneficioses i ens han obligat a realitzar-les (música, esports, arts marcials, llengües estrangeres, etc.). Activitats que igualment, molts estem agraïts d’haver-les realitzat perquè, han forjat la nostra personalitat o si més no, ens estan facilitant la vida. Som conscients dels efectes que tenen sobre la nostra personalitat perquè, hem après a valorar-les i gràcies a aquesta manera de pensar, accepten les conseqüències de les nostres decisions.
Segurament, que en moltes ocasions ens hem inventat històries per a no assistir-hi, però, així i tot, ens han obligat a anar-hi i aquest comportament autoritari ens ha ensenyat a ser disciplinats. Quan hem tingut alguna dificultat a l’escola, amb els companys de classe o en les activitats extraescolars, gràcies a les aptituds adquirides en les activitats imposades, hem millorat el nostre llindar a la frustració i, per tant, hem pogut afrontar-les sense cap problema i sobretot, no culpant mai als altres. Així doncs, som adults que no ens amaguen sota la culpa aliena, acceptem la nostra responsabilitat i encara més, per molt que es compliquin les coses, sempre intentem buscar algun aspecte positiu. Amb això vull dir, que també existeix la part contrària, la que no aprecia les activitats dutes a terme i conseqüentment, culpa als seus pares per obligar-los a fer-les.
Van ser experiències negatives o improductives i en l’actualitat, tot i ser adults i poder decidir què fer i a on anar, continuen amb la mateixa actitud, dient contínuament: «estic així per culpa dels altres». La culpa és del govern, dels familiars, de la parella sentimental, dels amics, de la feina, del lloc de residència, etc. Tots som culpables de les seves desgràcies i només perquè, no volen acceptar les conseqüències dels seus actes. Es pensen que encara estan sota el paraigua dels seus pares, on queixant-se dels resultats, la situació canviava per complet i es tornava favorable per a ells: això no m’agrada, és injust, no vull fer-ho, fes-ho tu, el professor em té mania, etc. Així és que, estem veient la importància de l’adolescència i d’educar amb valors, autoritat i sobretot, ensenyant que tot comportament implica acceptar les seves conseqüències. Aleshores: ser submisos comporta ser obedient; no treballar significa ser mantingut; malviure es tradueix en patir; no esforçar-se comporta no evolucionar; etc.
