La mort de Mandela ens hauria de fer recordar no només el passat vergonyós de l’aperheid, sinó també el racisme que segueix imperant en un món cada vegada més global i que resulta evident en els països democràtics. Perquè la ignomínia de l’aperheid sud-africà no és cosa d’un passat remot sinó que no va començar a canviar fins al final del segle XX, fa tot just 20 anys.
Només cal llegir el que s’està publicant sobre com funcionava aquell règim per sentir una profunda humiliació, una vergonya generalitzada només pel fet d’haver compartit temps amb semblant infàmia. Però del que no estic molt segur és de si podem parlar de victòria ni a Sudàfrica, ni als Estats Units ni en bona part d’Europa.
És cert que les lleis en els països occidentals diuen el que diuen, però per a què serveixen quan la realitat és una altra. I la realitat econòmica, social, quotidiana no té res a veure amb una legislació entre ideal i idealista. Som estranys els homes. Aixequem murs, tanques, posem filats en un intent inútil de protegir l’altre, de salvaguardar el que considerem que és el nostre i només nostre, mentre negociem intercanvis comercials i cridem germans als que ostenten i exerceixen el despotisme legal i fins i tot religiós sobre els pobres que assalten les tanques, intenten creuar els murs, travessen filats. Fem guetos i decretem expulsions generalitzades.
No és fàcil entendre el món, però no només el nostre, no tinc cap vocació de culpable únic. Tampoc entenc la guerra santa, la imposició de la xaria com a font del Dret ni les fàtues que no són sinó una caça de l’home. No entenc que tants països i tants recursos no es dediquin alguna cosa més productiva que no sigui la bestiesa de l’aliança de les civilitzacions, perquè les civilitzacions només es podran aliar quan ningú passi gana, quan no es tolerin els abusos contra els infants i les dones, quan en lloc de fulls es pengin als murs llibres per aprendre a llegir i quaderns per aprendre a escriure. Ja ho sé.
Ha de ser l’esperit bo de Mandela el que escriu avui per mi. Ell va fer el que va poder però no va poder fer més. Va portar la justícia a les lleis però la justícia no va arribar al carrer. D’això s’haurien d’encarregar els més joves i el que temo és que no crec que estiguem caminant cap endavant. Tant de bo m’equivoqui.
Per a més informació consulti l’edició en paper.
