La setmana passada, en una columna a El País, Xavi Sancho ironitzava sobre la societat actual, en què la maduresa no arriba mai i en què el món sembla condemnat a ser habitat només per becaris i avis. Incidia en que ja era hora d’escollir de quin bàndol estem, apostant –sens dubtes per la seva part– pel bàndol dels avis, senzillament perquè la seva lluita pel futur resulta més desinteressada i generosa ja que, probablement, no la viuran. El final, amb frase lapidària, no deixava lloc a dubtes: «Ha mort la classe mitjana i agonitza la mitjana edat i, si els avis no ho remeiem, s’imposarà la ideologia mitjana, que és, en realitat, l’absència d’ideologia».
Vaig trobar la columna força interessant, i més encara desprès de llegir a la premsa, dos dies després, el relat de l’acte que es va realitzar al Consell General amb motiu de la celebració del Dia de la democràcia, al qual el col·lectiu de la gent gran es trobava convidat per assistir a la taula rodona ‘La gent gran i la seva participació en democràcia’.
Des de la presentació del Síndic fins a la pròpia taula rodona, les reflexions i les intervencions de la gent gran van demostrar que la rebel·lia i la reivindicació no són exclusiva dels joves i, més encara, que una actitud massa sovint paternalista i condescendent per part de polítics –però també, de forma general, per part de joves o d’adults encara situats en la mitjana edat– no té sentit en la societat actual, en què la gent gran, pel fet de ser gran, no ha perdut ni la intel·ligència, ni la personalitat, ni, sortosament, el sentit de l’humor (premi a la senyora que, quan el Síndic explicava que els consellers tenen un temps limitat d’intervenció, va etzibar: «Hauria de ser com l’Ahora caigo, quan acaben s’haurien d’enfonsar i caure cap avall”).
El títol que he posat a la columna és conegut sobretot pel nom de la premiada pel·lícula dels germans Coen o pel títol de la novel·la que la va inspirar, en realitat referit a un fragment del primer vers de l’obra ‘Navegant cap a Bizanci’, del poeta irlandès Yeats. Aquesta poesia –diuen que una de les millors de l’autor– narra de forma simbòlica la fugida d’Irlanda –on la vellesa no hi té lloc, i només pot acabar en la mort i l’oblit– cap a una Bizanci idíl·lica, on els vells encara poden aspirar a l’aprenentatge, a la superació i, potser, a la immortalitat, segurament en una paràbola del pas de la vida cap a la mort.
I em pregunto: ¿És necessari, en el nostre món tan ‘civilitzat’ i al nostre segle tan ‘avançat’, continuar creient que la tercera o la quarta edat són només una època de transició de la vida activa cap a la mort, en què se’ls ha d’ocupar amb tota mena d’activitats de distracció per evitar que pensin en l’ineludible traspàs? Estic convençuda que no. Ens cal fer un canvi de mentalitat per donar a la gent gran el lloc que els hi correspon per dret, per tornar el respecte a la saviesa de l’experiència i, sobretot, per a què tinguin un rol principal en la construcció del futur, perquè ho faran des de la generositat i l’altruisme necessaris a la construcció d’un món millor.
