És una realitat que tots coneixem, però, així i tot, molts viuen preocupant-se pel que diran d’ells, del concepte que poden tenir del seu estil de vida, en comptes de viure com ho desitgen. També hi ha qui viu angoixat amb la por de no trobar mai amb qui compartir la seva vida o formar una família i malauradament, desaprofita una bona part del seu temps maleint la seva solteria, en comptes de gaudir d’ella. Dels avantatges que té, i entre ells està la llibertat de decidir què fer en tot moment sense haver de donar explicacions a ningú. També és cert que som éssers sociables i necessitem el grup per sobreviure i està més que demostrat que la solitud no buscada causa danys cerebrals, i més encara si és durant els primers anys de vida. Però, referent a la infància, són més específicament problemes en l’adquisició del llenguatge i, pel cas dels adults, són trastorns relacionats amb la ment.
Així doncs, encara que la interacció social sigui indispensable per tenir una bona salut mental i potenciar el nostre desenvolupament biològic, no és necessari cedir a les seves pressions. Podem viure en societat i col·laborar amb ella en tots els aspectes legals, però no així amb els culturals (creences, costums i hàbits). En el món hi ha 195 països reconeguts i més de 30 llengües diferents i, per tant, hi ha molta diversitat cultural i maneres diferents de fer les mateixes coses perquè tenen creences i hàbits també diferents. Amb això vull dir que depenent del lloc on visquem, tindrem una manera de pensar o una altra. Consegüentment, hi ha gent que viu sense lligams emocionals perquè té clar que som éssers individuals i, en conseqüència, només s’ajunta amb gent que afegeix valor a la relació. Si veu que no suma o pitjor encara, que resta, ni tan sols s’apropa perquè seria aniria cap enrere, perquè sola ja està bé i només s’ajunta amb algú per quedar-se igual o millorar.
No obstant això, també hi ha la part contrària, la que no sap estar sola i necessita estar amb algú sentimentalment, o envoltada de més gent, pertànyer a algun grup social. Prefereix perdre la llibertat de decidir per ella mateixa i delega el seu estil de vida als altres, que decideixin ells què fer i quan. Pel motiu que sigui, és gent que depèn emocionalment dels comentaris aliens per sentir-se bé, útils o trobar un sentit a la seva vida, si no se sent buida interiorment. Utilitza els seus comentaris com un termòstat social per tenir una idea de com vestir i comportar-se i, d’aquesta manera, no sentir-se ridícula.
Però curiosament, encara que siguin comportaments i maneres de pensar totalment diferents, els podem trobar tots dos en una mateixa cultura, donat que estan condicionats per la nostra personalitat i, sobretot, pel nostre autoconcepte. Igual que el concepte és l’opinió que els altres tenen sobre nosaltres, l’autoconcepte, per la seva banda, és l’opinió que tenim sobre nosaltres mateixos, de com creiem que som i, per sort, són independents, no tenen per què coincidir.
