És veritat que les mediacions suposadament efectuades pel rei i la reina en favor del seu gendre, Iñaki Urdangarin, podrien inscriure’s en l’àmbit dels suports i els endolls familiars, però no ho és menys que la resta dels espanyols, excepte alguns, podrien percebre aquestes gestions, i els seus resultats, com una nova prova de que aquest mantell protector depassa l’admissible en les actuals circumstàncies del país i en les del propi exjugador d’handbol i excriatura sense ànim de lucre. Aconseguir-li un xeic àrab com a inquilí d’enlluernadora longanimitat per a casa de Pedralbes, pagant-li mensualitats a un preu molt superior al del mercat, o col·locar-lo d’alt executiu a Londres, a l’empresa d’un nebot, són coses que es poden entendre en uns sogres, bé que a condició de poder permetre’s aquests luxes, i més en uns pares, ja ho són de la que va lligar el seu destí a Urdangarin en tots els sentits, però no tant en els reis d’un país amb uns habitants, la majoria, que pateixen el desemparament institucional i la misèria.
La cosa tindria una passada si els reis tinguessin desdoblada la personalitat i poguessin, estrenyent un imaginari botó, transformar-se de sogres a reis sense que aquestes condicions interferissin l’una en l’altra. Però només tenen una, una personalitat, bé, dues, una el rei i una altra la reina, de manera que si no «mitjançant» perquè el Govern no toqui les pensions, o no suprimeixi les ajudes a la dependència, o no retalli en Educació i Sanitat, o aturi la brutal onada de desnonaments, i donar els seus estalvis als estafats per les preferents, tampoc «hi hagi» per premiar qui presumptament va sostreure tant dels diners públics que seria tan útil avui a la gent en dificultats i que, per això, podria rebre una sanció judicial de fins a 17 anys a l’ombra.
La transparència no s’institueix amb una llei, i molt menys amb una llei sense efectes retroactius. És, més aviat, l’efecte natural i espontani d’una actitud, d’una ètica, d’una cultura, d’un compromís moral, d’una exemplaritat. Les mares són mares, els pares són pares i els sogres són sogres. I Espanya hauria de, així mateix, ser un país.
Per a més informació consulti l’edició en paper.
