Ana Mato, la senyora que durant la campanya electoral del 2008 va declarar que els nens andalusos eren «pràcticament analfabets», va arribar a ministra. Però que ningú es sorprengui: va passar a Espanya. I de la mà de Mariano Rajoy, que té un art per treure ministres del no-res (Wert, Báñez, De Guindos, Montoro …) que treu el sentío. En el cas d’Ana Mato, però, la res prèvia a la seva ascensió a tan alta responsabilitat pública estava plena de coses: bosses, viatges, festes, comunions i quantitats industrials de confeti, tot això gentilesa de la trama Gürtel. Va arribar a ministra i aquí segueix.
Ana Mato, massa confiada potser en la seva aparença infantil, manifesta, volent traslladar aquesta aparença a la seva edat real, que ella no ha fet res dolent, de manera que, en conseqüència, no se li pot castigar. Es dedueix, doncs, que el cessament o la dimissió seria per a ella un càstig, però les víctimes de la seva política i de la del seu govern en matèria de sanitat, ram en el qual mana i cobra, tampoc han fet res dolent i, sense això, se’ls castiga atroçment. Vegem: la Policia va descobrir que la senyora Mato va rebre regals, diversos regals, d’El Bigotes mentre la Gürtel traginava cap el Partit Popular, però ella es defensa dient que no sabia res, que era cosa del seu marit el senyor Sepúlveda (fins ara funcionari en actiu del PP), del qual es trobava separada, i que, en tot cas, la denúncia per la seva implicació en aquest trànsit de regalets va ser en el seu moment arxivada per un jutge. ¿Però, va rebre o no rebre, i va usar, i gaudir, els regals?
Un jutge, és clar, pot arxivar el que consideri pertinent, ja que l’arxiva en funció de la normativa que regeix la seva funció i de la seva interpretació d’ella, però els altres, que no som jutges, arxivem o no les coses d’una altra manera. En la memòria, per exemple, les coses s’arxiven malament. El que ens importa als que no som jutges és si hi va haver tomàquet, independentment del seu retret judicial. I, lamentablement per a Ana Mato, sembla que sí, que hi va haver tomàquet, llevat que la Policia, les dates, la titularitat dels comptes corrents i tot el hagut i per haver s’equivoquin. No seria estrany, doncs el Destí també es va equivocar: va arribar a ministra. I se segueix equivocant: continua sent a dia d’avui.
Per a m�s informaci� consulti l’edici� en paper.
