Darrerament, en xarxes socials veig molts vídeos com a resposta a determinats comportaments dels homes, i fan referència a la masculinitat fràgil. I aquí ens sorgeix la pregunta, què és la masculinitat fràgil? Doncs ja us ho dic jo, és aquesta masculinitat que fa als homes tractar d’amagar les seves emocions, fer-se forts, ocultant sentiments de por, angoixa, feblesa o inseguretat en sentir-se vulnerables. Vaja, podríem definir-la com l’ansietat que experimenten els homes que senten que no compleixen amb els estàndards culturals de masculinitat. I d’això us vull parlar avui.
Començaré reafirmant-me en el que ja deia la sociòloga, activista social, feminista i autora Helen Hacker, i és que “en general, la masculinitat és més important per als homes que la feminitat per a les dones”. Les normes i regles socials dicten als homes com han de comportar-se en societat i els diu que han de ser sempre autosuficients, valents, ferms i emocionalment forts, per mantenir el seu estatus i respecte com a homes. I que la societat pretengui imposar-los com s’han de comportar per a mi no és el més greu, el pitjor és que ells s’ho creguin i ho reafirmin, un reflex de l’arrelat patriarcal que històricament ha dominat la societat.
Ains els homes, tan predictibles, insensibles i bàsics, oi? Més dominants i competitius que les dones i, per descomptat, més forts. Així és com tradicionalment associem als homes amb aquest estereotip. Però, de debò que ha de ser així? Cal deixar enrere aquesta definició, ja que aquí és on comença la masculinitat fràgil. Perquè la masculinitat així entesa no és més que una construcció social que es basa en la tradició d’associar als homes amb un estereotip perfectament definit, que pot acabar en actituds misògines, homòfobes o que promoguin la violència, que, tristament, inclouen les cada vegada més habituals agressions sexuals i violències de gènere.
És cert que la feminitat és considerada com un dret de naixement, quelcom que heretem només pel fet de ser dones. En canvi, els homes estan convençuts que la masculinitat és quelcom que t’has de guanyar, i que pot ser qüestionada i ha de ser defensada en tot moment. Per a ells, no es tracta d’una condició natural sorgida de forma espontània a través de la naturalesa biològica, sinó un estat precari i artificial que cal vèncer des de la més tendra infantesa, sovint assumint fins i tot dolor físic, ja que un únic acte interpretat per la cultura popular com a femení pot desfer tota una vida d’ardu treball. I és que, per a ells, fracassos socials com perdre la feina pot significar perdre també la seva virilitat. En canvi, una dona només pot perdre la seva feminitat per raons biològiques, com sotmetre’s a una operació de canvi de sexe o una histerectomia. I tampoc oblidem que la societat castiga més els nens que les nenes per desviar-se dels rols de gènere socialitzats, de forma que és menys preocupant que una filla sigui massa masculina i jugui amb cotxes i camions, que no pas que un fill sigui massa femení i jugui amb nines.
I quina és a conseqüència de tota aquesta mala interpretació dels gèneres? Els homes es protegeixen de qualsevol cosa que pugui fer-los semblar femenins i fan tot el possible per semblar més virils, amb la manera de vestir, amb les postures que agafen i amb la forma de parlar o de menjar. Això sovint els condueix a l’ús de defenses hipermasculinitzades, com a conductes excessives de risc, reticència a buscar o acceptar ajuda quan la necessiten i una autocura deficient, tot això per evitar qualsevol aparença de feblesa, dependència o qualsevol altra característica associada amb el sexe femení. I, en els casos més extrems, poden acabar adoptant conductes més agressives, especialment envers les dones. I encara més, aquestes defenses dels homes contra la feminitat s’estenen també a l’àmbit emocional, suprimint en alguns casos qualitats com la compassió, l’empatia, la cura, la tendresa, la vulnerabilitat i la intimitat, perquè es consideren característiques femenines per excel·lència.
A parer meu, tot això és un error greu. Els homes i dones som diferents, i això és una gran sort, perquè som dos gèneres que ens complementem, sense imposar cap mena de comportament, sense prohibir cap mena d’emoció. Cal que els homes entenguin que una bona relació amb les dones (i no parlem de parelles, sinó que parlem de qualsevol mena de relació) es basa en el fet que ells manifestin una masculinitat autèntica i sana, d’aquelles que només s’assoleixen amb un coneixement profund d’un mateix. D’aquesta manera, es poden acceptar i expressar les emocions, mostrant-se vulnerable i buscant un equilibri entre força i sensibilitat. La societat ja no necessita homes forts i grollers, sinó amb valors i principis autèntics que no canviïn. Homes que es permetin sentir, i que reconeguin totes les seves emocions com a igualment vàlides. Homes que siguin reals, amb tots els seus sentiments i les seves febleses. Homes que comparteixin el control de la realitat amb les dones, i que no utilitzin el poder per a imposar-se. Homes que lluitin per gaudir del seu treball i de la seva llar per igual, que comparteixin les tasques domèstiques i la cura dels fills i filles.
I avui acabarem amb una frase del físic d’origen alemany, que va ser el científic més conegut i important del segle XX, Albert Einstein, que diu: «Intenta no convertir-te en un home d’èxit, sinó més aviat convertir-te en un home de valor». I aquesta frase no és només la d’un geni, sinó també la d’un savi, ja que aquestes paraules contenen el que bé podria ser la seva recepta per viure amb sentit, equilibri i felicitat, i sobretot amb una masculinitat ben definida.
