Periodista
El sempre lúcid Andrés Rábago, El Roto, explica perfectament en la seva vinyeta el saqueig del poble espanyol. Un tipus ben vestit, dels que manen, dels que saben, s’alça una copa de xampany i pronuncia un brindis: «Per l’alçament nacional … de béns!» Així va ser. Així. Ni més, ni menys. Una víctima doble d’aquest alçament nacional de béns, una dona de 70 anys que va treballar tota la seva vida com a hostessa d’Iberia, va morir dilluns al jutjat de València on se celebrava el judici de la seva demanda contra Bankia per recuperar els seus estalvis robats mitjançant la macro-estafa institucional de les preferents. Després de gairebé dos anys de despulla, d’angoixa, de desemparament, els que van trigar a que l’atengués un jutge, el cor de la senyora se li va trencar en mil trossos al llindar mateix de la Sala i del tradicional i concertat perjuri dels comercials que li van sostreure el fruit de la seva previsió i de la seva feina. No va arribar la veterana dona a gaudir de la restitució dels seus béns aixecats pel massiu alçament de les Caixes nacionalitzades pel Govern de Rajoy .
Les víctimes de l’estafa de les preferents són víctimes dobles d’aquest alçament nacional. D’una banda, ho són com a pensionistes, com a pacients de la Sanitat retallada, com a usuaris, com cotitzants, com a contribuents, com a consumidors, com a ciutadans, com a dependents si és el cas, i d’una altra, són obligats a sufragar directament el rescat de la banca ful i els molts milions que es van emportar els que la van enfonsar. Sobre això haurà d’explicar algunes coses el 3 de març, però ja en pla més seriós, Miguel Blesa, el popa de les preferents de Caja Madrid, a l’Audiència Nacional. Aquest Miguel Blesa tan caçador en tots els sentits que va emprar un 3% dels seus diners en comprar per a si les preferents que els seus comercials animaven a subscriure als seus clients pel 100% de tots els seus estalvis .
El Govern de Rajoy va trair a aquestes víctimes dobles de l’alçament nacional de béns, i els jutges, desbordats, fan el que poden. El que no poden fer certs cors torturats, picats, és resistir, com el de l’hostessa de València , fins a la sentència.
Per a més informació consulti l’edició en paper.
