No sé si aquesta paraula un xic bàrbara és ben correcta. Però diu el que vol dir. La penya que hi ha a l’obac d’Andorra la Vella, sota La Comella, ha esdevingut un lloc de reivindicació. La primera vegada, amb tots els patrocinis o toleràncies comunals adients, deia ‘NO AL FORN’. Fins ara hi deia ‘NO HELIPORT’. Com que és una penya comunal, suposo que qualsevol col·lectiu, grup o reunió que tingui quelcom a reivindicar (sobretot a negar) hi tindrà el mateix accés i la mateixa tolerància administrativa que va tenir el primer (uns quants anys) i el darrer (que ja no cal perquè no hi haurà heliport a La Comella).
El darrer ús del pancartòdrom d’Andorra la Vella es referia a una possible situació de l’Heliport i, es clar, la nega en aquell lloc, sembla que amb èxit. Tal com abans es va fer amb una campanya furibunda i bastant demagògica (queien helicòpters als carrers d’Andorra la Vella) pel que fa al Roc de Patapou. Aquest potser era el millor lloc per a la instal·lació. Al solà, a una alçada adient, amb entrades i sortides dels helicòpters sense passar mai ni a sobre, ni a prop de cap xalet ni casa. Però el projecte tenia dos vicis inicials: no hi havia cap carretera, malgrat que n’hi ha una a menys de cinc-cents metres en línia horitzontal i seguint les corbes de nivell sense massa problema i, en segon o primer lloc, no va comptar mai amb la col·laboració del Comú d’Andorra la Vella, ans al contrari (tampoc la vam tenir mai per a fer el Forn). Però el que és clar és que tots els propietaris de xalets i de pisos del solà no tenen més dret que els de La Comella a intentar evitar que hi hagi un heliport prop de casa seva. Potser aquests en tenen més, ja que a aquella zona ja hi ha el Forn d’incineració de deixalles, deixalleria comunal i altres coses que ningú no voldria.
Lamentablement, ara costarà molt que hi hagi un heliport a un lloc cèntric dins d’Andorra. Perquè si el Govern no va comptar amb el Comú d’Andorra la Vella de llavors (la cònsol era la Sra. Rosa Ferrer) i ara no sembla poder comptar amb l’actual (Conxita Marsol) la seva bona iniciativa de tenir un Heliport de línia a Andorra serà molt i molt difícil. Hem entrat de ple en la cultura del NO, allò de «not in my backyard» –Tots ho volem tot, però a casa dels altres, no prop de la nostra.
Tots volem (també els que posen pancartes als fanals o als pancartòdroms) que si un helicòpter ens ha de deixar a dalt del Centre Hospitalari Andorrà per qualsevol urgència –cardíaca, traumatològica, pediàtrica o altra– hi hagi un helicòpter ben a prop per recollir-nos… i un pilot prou expert i valent (que en son i molt) per a posar l’aparell dalt d’un edifici en un espai reduït. En vaig tenir una experiència personal inesborrable i mai prou agraïda.
I el cas és que d’helicòpters n’hi ha ben a prop: Són a La Massana. Perquè si un helicòpter ha de venir de Barcelona o de Sant Cugat, o de Tolosa, pot tardar entre tres quarts d’hora i una hora, o més, i ser inútil per a una urgència.
És clar que no passa res, perquè es veu que, a Andorra, hi ha dues menes de ciutadans: els de La Massana, que tenen un heliport potser fa més de trenta anys i no han fet cap campanya furibunda ni han posat cap pancarta al Serrat del Pouet ni a cap lloc… i tots els altres. Un heliport que serveix, quan hi ha diners, per treure els pots, botelles i deixalles que bastants poc educats visitants de les nostres muntanyes deixen als nostres refugis, per vigilar els boscos sempre, per anar a buscar arriscats excursionistes que, sovint, s’enfilen als rocs amb espardenyes i sense abric suficient, o per baixar al CHA esquiadors o snowboarders que es pensen que tot és fàcil i s’emporten pel davant gent que esquia assenyadament… etc. etc.
No hi fa res que a Mònaco, per exemple, en tinguin un a la vora del mar i no pari de portar gent de l’Aeroport de Niça en set minuts, evitant més d’una hora de cues. Que a Barcelona n’hi hagi un al mig del Port i un a Montjuïc. Que a Nova York surti de la vora del Hudson, tocant al Pont de Brooklyn… etc. etc.
Com que a Andorra es veu que ens sobra de tot…! Fins i tot n’hi ha que es pregunten quina utilitat pot tenir un heliport de línia! I és que, de vegades, aquesta cultura del ‘NO’ sembla la d’una país de massa farts, o, en tot cas, de poc informats.
De moment cal plànyer el Ministre Jordi Alcobé Font, i ajudar-lo. perquè, malgrat les dificultats, sovint contra els seus i contra els altres, intenta abnegadament arribar a fer una cosa, la gran dificultat de la qual és que és d’interès comú.
